MACIÀ: UNA OPORTUNITAT PER A LA REFLEXIÓ

El Punt Diari  edició comarques gironines

Aquests darrers dies he viscut de molt a prop i de forma peculiar els actes des cinquantenari de la mort del President Francesc Macià. D’una banda he assistit a diversos actes commemoratius en els quals convergien les emotivitats nostàlgiques, les vibracions col·lectives, les apropiacions individuals i les oportunitats polítiques. De l’altra, m’ha apassionat reprendre els estris del meu ofici d’historiador i intentar trobar alguns elements innovadors per aportar en resposta a l’amable invitació dels amics d’El Punt.

La recerca bibliogràfica, l’aprofundiment historiogràfic, la valoració crítica de les aportacions, l’anàlisi de les col·laboracions literàries i periodístiques d’aquests dies m’han donat l’oportunitat d’una reflexió que voldria transmetre ací, com si pensés en veu alta, i que m’ha servit per establir un autèntic contrapunt entre la lectura conjuntural i política de la commemoració, i la inajornable urgència de la revisió històrica d’aquest i d’altres aspectes de la nostra història.

Per avançar la contradicció que he palpat entre aquesta doble vessant en una simplificació, si voleu grotesca, diria que es resumeix fent el recorregut que separa l’exaltació mítica, la reivindicació mística i l’oportunitat electoral, contingudes en el discurs del president Pujol a Vilanova i la Geltrú i la constatació contundent, després d’unes quantes lectures, que l’establiment de la Generalitat de Macià el 1931, lluny de representar el retrobament sublim de la independència política i l’autogovern somniat pels nacionalistes radicals, és un aigualiment pragmàtic, pactat, per acabar amb la república catalana que el mateix Macià havia proclamat quatre dies abans. Així, a partir d’aquesta doble lectura extrema, m’he trobat amb la constant, tan freqüent en el nostre panorama polític actual, de desvirtuar el sentit de la nostra Història per trobar la més antiga justificació possible a la nostra peripècia nacional: per reforçar la legitimitat política de posicions actuals s’ha fet una lectura històrica de la nostra història a la recerca de les màximes continuïtats possibles des de Guifré el Pilós, més que mil·lenàriament recuperat a Ripoll, fins a publicacions recents que exalten la continuïtat institucional dels més de cent presidents de la Generalitat de Catalunya.

El sentit de la Història busca raons de progrés en les discontinuïtats, els salts endavant, els trencaments de l’ordre establert en el camí cap a la construcció d’un nou ordre de futur.

La historiografia catalana ha patit de sempre i fins a dates molt recents el defecte de subordinar les seves pautes de reflexió i interpretació a l’aportació de fonaments històrics i ideològics a les presses conjunturals, establertes per la urgència política de reivindicar la nostra afirmació nacional. I si bé és cert que a curt termini aquesta posició ha produït resultats positius, no és menys cert que a la llarga hem hagut d’assistir a la permanent redescoberta de les arrels profundes de la nostra història i a la reelaboració rigorosa dels principals esquemes interpretatius per part d’historiadors estrangers, que s’han submergit amb la mateixa passió que nosaltres en el nostre passat, però desproveïts d’urgències polítiques i han pogut fer avançar la nostra ciència històrica. Nosaltres, després, hem reprès els seus esquemes i hem comprovat, com a llarg termini, llurs interpretacions més innovadores i iconoclastes contenien més elements positius que les nostres per a la construcció del nostre futur nacional, sense desvirtuar ni subordinar el passat als nostres condicionaments ideològics. Però, com a conseqüència d’aquest frenesí polític, ens hem trobat amb gran freqüència amb plantejaments maniqueus, que han afectat tant la nostra història com la vida política. En aquest darrer aspecte hem practicat indiscriminadament el joc irreal de l’exaltació mítica dels personatges o la seva total destrucció. En Història, la situació es tradueix en la tristesa d’un país sense crítica on han fet la mateixa fi les aportacions apologètiques, i les aportacions rigoroses; les primeres han aconseguit embarcar-se en el folklore commemoratiu i incorporar-se a la moda en el rànquing de vendes, i les altres han caigut en el silenci de la ignorància.

Aportacions crítiques

Per això ha esdevingut per a mi refrescant la recerca d’aportacions innovadores entorn de la immensa personalitat de Francesc Macià que he trobat de forma dispersa en els treballs, sobretot d’Enric Ucelay da Cal en el núm. 8 de Recerques, en el núm. 9 de l’Arreu (1976), en el seu llibre La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939) (1982), i en la promesa casual d’un futur llibre sobre Macià, en una ràpida conversa a Bellaterra abans-d’ahir mateix.

Es tracta d’uns treballs i d’un llibre que mai no desmereixen la grandesa històrica de la figura de Macià, però que investiguen en profunditat en les arrels i les contradiccions del nacionalisme català. I en canvi, en la meva pràctica intermitent d’historiador no he sabut trobar-ne un ressò crític, una anàlisi detallada, una utilització intel·ligent per part dels nostres polítics.

Interrogants enriquidors

I malgrat tot, jo n’he tret interrogants i elements per a una visió enriquidora per a la interpretació de Macià, d’una banda, i per a l’explicació de determinades contradiccions del nacionalisme radical, de l’altra. Permeteu-me una simple enumeració, a títol d’exemple, tant pel que fa a la vessant biogràfica del President com pel que fa a l’anàlisi dels moviments polítics i dels moviments de masses, no pas exactament coincidents, entorn del nacionalisme català. Macià, ens diu Ucelay da Cal, fa a través de la carrera militar el seu primer pas per intentar de moure’s dins l’escala social. Després un casament amb una pubilla rica el connecta amb la burgesia i es vincula amb la Lliga. Participa de l’esforç unitari de la Solidaritat catalana i propicia el pacte nacional com un camí per a l’afirmació nacional i la superació de la lluita de classes. Abandera la solució burgesa i s’acosta a proposicions més radicals a través de la proposta de pacte social: només trencant l’estat unitari i centralista s’aconseguirà l’alliberament nacional i social que reclamen l’obrerisme i el sindicalisme. A través d’Estat Català opta per una aliança revolucionària i a partir de l’ambigüitat del separatisme com a doctrina, combina en el seu vell tronc federalista la vessant nacionalista necessària i socialista suficient per tal d’adquirir davant d’una societat preferentment petit burgesa i profundament apolítica en el moviment obrer, l’ascendent carismàtic que li permet aglutinar voluntats. Macià, en definitiva, en una vida plena de gests agosarats i aventurers (viatge a Moscou, viatge a Amèrica, Prats de Molló, República Catalana), i una ideologia nacionalista limitada, va anar modulant el seu pensament i les seves actituds a les circumstàncies històriques que anava vivint.

Personatge carismàtic

En tot cas, la grandesa de Macià fou la de connectar, en un moment donat, l’expectativa nacionalista, un projecte social i els moviments de masses i d’erigir-se, a partir de l’acceptació en massa i popular del seu missatge, en un personatge carismàtic, just en el moment que perdia per la dreta i per l’esquerra quasi tots aquells que l’havien seguit en la formulació política a través d’Estat Català dels nacionalisme radical. La seva formulació política es dilueix en l’ambigüitat populista d’Esquerra Republicana de Catalunya i la gran concentració de voluntats que va aglutinar; i en canvi, el nacionalisme independentista, sense la més mínima incidència electoral, s’apartava de Macià i buscava d’altres camins impossibles.

Ambigüitats polítiques

És el final de tot el procés. Com diu Ucelay da Cal, “L’Avi confirmà la seva mítica imatge com a nacionalista i revolucionari: en els quatre dies de la República Catalana, Macià obtingué una real ascendència, no solament entre les masses, sinó també dins del seu mateix partit” (ERC). És l’instant subtil de màxima confluència de voluntats entre una figura mítica i el projecte polític interclassista i populista d’Esquerra. Però just a partir de l’assumpció de responsabilitats de govern i d’acceptació, després, de l’Estatut del 32 per part de Macià i ERC, el nacionalisme radical que des de la pràctica de la clandestinitat havia contribuït a donar el to carismàtic i mític de F. Macià, comença a definir-se contra ell. F. Macià va saber portar tot un poble cap a la vibració nacional d’ampla base social. Després, però –i Macià mort ja no podia fer res-, les vacil·lacions ideològiques i les ambigüitats polítiques propiciaren el desgast.

És un fil conductor per a una reinterpretació. Els interrogants s’apilonen entorn del populisme, el socialisme, el nacionalisme, l’independentisme, el separatisme, o la lluita armada que F. Macià va defensar en un moment o altre de la seva vida. Al final sabé fer el salt qualitatiu i esdevingué el conductor de tot un poble. Només m’intriga saber cap on hauria anat Macià si hagués sobreviscut i assistit a l’esquerdament polític d’ERC.

El camí a córrer per a la investigació històrica és immens i de moment em permeto de mirar amb un cert escepticisme l’abundosa literatura d’aquest cinquantenari, inclòs aquest paper meu, tot esperant el llibre que l’Enric Ucelay da Cal m’ha promès.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg89-94)