ADÉU-SIAU, SENYOR MANEL

Punt Diari i Los Sitios

Es fa difícil, tot de cop, emetre un judici sobre el senyor Bonmatí. Amb més calma ja tindrem ocasió de fer-ho. Ara, en aquests moments de tristesa, només queda espai per a recordar a aquest gironí important, aquest gironí popular que representa un bon grapat d’anys  de la història de Girona alhora que significa la pèrdua d’un amic entranyable, d’un gironí de tota la vida de cap a peus, d’un veí amable i simpàtic de l’Ajuntament, d’un home d’una vitalitat insuperable i d’unes ganes de viure que no poden produir sinó admiració.

En aquests moments només voldria recordar fins a quin punt per a mi, malgrat la diferència d’edat, el senyor Bonmatí era un amic entranyable. No fa pas gaire temps que el senyor Bonmatí havia estat amic de molts anys del meu avi matern Josep Farreras i de l’avi de la meva dona en Tomàs Sobrequés. Formaven una penya d’homes de vitalitat i amb ganes de viure, malgrat que el senyor Bonmatí els hagi sobreviscut uns quants anys. És a través del meu avi que imperceptiblement des de fa molts anys, el senyor Bonmatí se’m féu familiar quan darrere de la meva curiositat innata de jove llegidor de diaris inquiria sobre la personalitat de l’inefable GOL. “En Voz Baja” era un espai predilecte, una fita buscada amb afany en el diari per a esbrinar les petites intimitats del Girona i els pronòstics del celebèrrim Mago Pirulí. Després el vaig poder conèixer en una altra faceta d’abnegat defensor del periodisme i de la llibertat d’expressió embarcat en l’apassionant aventura de Presència, que ell defensà sempre a favor de la catalanitat encara que pogués semblar, en més d’una ocasió, que pel tarannà de la revista era tirar-se pedres damunt del propi teulat.

Finalment, el senyor Bonmatí era un gironí preocupat per la comunitat i vinculat de molt de temps a la vida política local i, més concretament, a la vida municipal. D’ell vaig aprendre, de veu i per escrit, l’art de la tolerància, de la comprensió i de la convivència. I ara quan en acabar els Plens, els homes de l’Ajuntament anem a sopar, he pensat sempre, des del primer moment, que ho devem a un seu escrit on explicava les relacions entre els regidors de l’Ajuntament de Girona a l’època de la República. Cada mes, quan entrarem a sopar al “Capritxo” et recordarem i recordarem la teva bonhomia i la teva lliçó important que tant de bé ha fet a l’actual vida política gironina mantenint l’exemple de convivència i tolerància que sempre ens havies explicat.

Adéu-siau senyor Manel, els gironins recordarem sempre el teu exemple i treballarem per a millorar la nostra ciutat. La teva vida queda entre nosaltres.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 87-88)

LA MORT D’UN SERVIDOR DE LA CIUTAT

Punt Diari i Los Sitios. En ocasió de la mort d’Antoni Esteve, bomber. 

Benvolguts conciutadans:

La tasca municipal té sovint hores d’especial tristesa, al costat i en contrast amb molts bons moments. Mai com amb motiu de la mort d’un servidor de la ciutat he sentit la tristor i l’abatiment. Si molt al principi del nostre mandat fou un motiu de dol la mort accidentada d’un ciutadà a l’autovia de Sarrià, després, amb molta més intensitat, hem sentit el dolor en dues ocasions. La primera, la nit de Nadal de 1979, quan un guàrdia municipal perdia la vida en acte de servei. Ara, la brutal notícia de la mort d’un bomber. Una altra vida segada en ple acte de servei a la comunitat, justament en el moment en què tots plegats vivim uns dies de repòs després de tot un any de treball intens. No cal dir quin és el profundíssim pesar de la Corporació Municipal Gironina per la mort d’un bomber; dolor que s’afegeix a la tristor i desesperança de tota la família, a la qual des d’aquestes ratlles volem manifestar la nostra solidaritat. He volgut, però, adreçar-me públicament a tots els ciutadans per tal que s’adonin que al darrere del funcionament normal d’una ciutat hi ha la feina abnegada i silenciosa d’un conjunt de treballadors, que vetllen pel  bon funcionament de la nostra ciutat i treballen per garantir la seguretat ciutadana. Sovint tots plegats ignorem o oblidem aquesta munió de gent que, amb un altíssim grau de professionalitat, treballen tothora per assegurar que no s’esdevingui cap situació que trenqui la bona marxa, de dia i de nit, de la vida dels noranta mil gironins, i que vetllen pels nostres béns i en són uns servidors fidelíssims.

Convé que sempre veiem en aquests homes uns autèntics servidors de la comunitat i uns professionals abnegadíssims que treballen per la col·lectivitat. Convé que coneguem la seva existència i el seu treball; convé que cada ciutadà s’erigeixi en un eficaç col·laborador d’aquests servidors de la ciutat, i convé que en algun petit racó de la nostra vida tinguem sempre el reconeixement, l’admiració i l’agraïment vers uns homes que com ara arrisquen la seva vida per tots nosaltres.

En aquesta hora d’autèntic dolor municipal he volgut fer partícip a tota la ciutat d’una hora trista de la nostra vida, amb el desig que el darrer homenatge al sergent de bombers Antoni Esteve esdevingui una mostra de solidaritat de tots els gironins vers aquests homes que treballen per la nostra seguretat, i en la confiança que a través del millor coneixement de la seva abnegació rebran cada dia més la nostra total col·laboració i adhesió.

Alhora que en nom de tots els gironins vull expressar la nostra solidaritat als familiars de l’Antoni Esteve, he volgut aprofitar aquesta avinentesa per fer un reconeixement públic de la seva tasca i una crida a tots els ciutadans per tal que contribueixin a aquest homenatge pòstum i col·laborin més plenament cada dia amb tots els servidors abnegats i silenciosos de la nostra ciutat.

Si voleu veure els articles publicats cliqueu aquí o aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 85-86)