DOS AÑOS DE AYUNTAMIENTOS DEMOCRÁTICOS (2)

La Vanguardia. Secció “Libres Opiniones”

PUBLICAT A: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1981/05/23/pagina-9/32926507/pdf.html

DOS AÑOS DE AYUNTAMIENTOS DEMOCRÁTICOS (1)

La Vanguardia. “Libres Opiniones”

PUBLICAT A: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1981/05/20/pagina-11/32925357/pdf.html

ELS MEUS CONTACTES AMB JOSEP PLA

Presència núm. 548

El recent traspàs del gran escriptor empordanès serà l’ocasió de grans i unànimes manifestacions d’admiració. La mort haurà escombrat tots els núvols de malfiança i la reconciliació nacional, com s’ha dit, haurà arribat també per a Josep Pla. Molts planians de darrera hora esgrimiran grans arguments i una certa grandiloqüència provinciana presidirà la seva reivindicació. Lluny de tota naturalitat, aixecant un vol gallinaci per intentar una vegada més confondre-ho tot i equivocar els termes. I tot plegat és ben senzill. Ara i abans, sempre, Pla és un escriptor català “tout court”, d’una envergadura que es mesura per l’acceptació de la seva obra i per l’agudesa amb què traçà el fris de la vida catalana en tots els seus àmbits.

Davant la dimensió de l’escriptor, els mèrits del qual vaig reconèixer públicament ja fa uns anys, no puc fer pas gaire res més que explicar planerament com i quan he conegut Pla i la seva obra. Personalment no ens havíem tractat mai fins que coincidírem per les Fires de 1979 al Palau Caramany, on la cambra atenta de Comalat captà una instantània perfecta on la mirada penetrant de Pla, el dit enlaire tot advertint, anunciava l’enorme importància del diner i l’economia, la gran transcendència de la inflació, les dificultats d’Espanya davant la crisi econòmica i la dissort del nostre país enfront dels altres. A la mateixa instantània, un novell i tendre alcalde atemorit, imposat de la transcendència del moment, mudat de Fires, escoltava atentament.  Pocs moments abans i un cop fórem presentats, Pla féu dos comentaris incisius i ràpids que els que estaven més a prop varen copsar. Primer em felicità tot d’una perquè no duia barba, i algun barbut proper s’estremí per la contundent sentència. Tímidament vaig dir que mai no n’havia dut i que el fet d’ésser alcalde socialista no volia dir ni molt menys descurar la “tenure”. D’ací passà com un llampec a un altre tema. “M’han dit que sou molt ric? Això dels taps i la vostra família és molt important. Molt rics, molt rics i molt important el suro de Cassà de la Selva”. Tímidament vaig replicar que no, que de ric no n’era pas. I vaig afegir un matís: “Sr. Pla, sóc de família benestant i no m’amago pas del meu origen burgès. Això és molt clar, però de diners jo en tinc molt pocs”. Passàrem ràpidament a temes més generals i aquella idea li quedà com una fixació. Dos mesos abans de morir ens saludàrem al Motel del Figueres i insistí: “Molt important, això dels taps de Cassà”.

Una coneixença anterior

Però la coneixença de l’obra de Pla era molt anterior. El meu avi Farreras era un home noctàmbul i es passava fins a altes hores de la nit llegint al llit. Les Obres Completes de Pla a la primerenca versió de la Selecta eren un element fonamental de la lectura de l’avi Papitu. I fou ell qui, quan jo tenia tretze anys, un dia a la vora de la llar de foc a la casa de Santa Llúcia, després de tres anys d’haver estat al Collell, em donà dos llibres recomanant-los vivament i dient-me: “no siguis pallús i llegeix això”. Els llibres eren Entre flames, d’en Ruyra, i Girona, un llibre de records, de Josep Pla. Immers en el món d’un batxillerat summament acadèmic, aquells dos llibres foren el meu salt de Juli Verne i Salgari a un altre tipus de literatura, i alhora les meves dues primeres lectures en català.

Ruyra m’introduí a les Gavarres, un cert ambient rural català i a la gràcia dels “corders del Blanes”.

Pla esdevingué una novel·la apassionant que no vaig deixar, farcida de personatges reals i lligada amb el marc urbà on jo m’estava introduint. Vull dir que, de tan clarament autobiogràfic, el llibre me’l vaig empassar com si fos una novel·la amb personatges reals dins d’un món brutalment real i apassionadament quotidià als carrers que jo cada dia trepitjava. Pla fou, i encara ho és, la meva millor guia de Girona.

Ara, mirat amb perspectiva, a títol d’homenatge, penso que fóra bo de repetir el gest autoritari del meu avi i recomanar Girona, un llibre de records a tots els ciutadans. I encara penso més. Penso que Girona, un llibre de records hauria d’esdevenir un llibre de text a totes les escoles de Girona. És una recomanació que a mi no em van fer i que hauria agraït. Sort de l’avi Papitu.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 77-79)