Joaquim Nadal i Farreras

QUIOSC D’URGÈNCIA PER A EN JUST

Punt Diari, 1 de febrer de 1981, reproduït a Quiosc, Diputació de Girona, 1981

Es fa molt difícil d’articular un discurs racional i coherent en aquests moments d’impotència, de ràbia i desesperació. Sentiments que no puc amagar malgrat que són massa contundents per a aplicar a en Just i que ell mateix desaprovaria i ha anat desmentint al llarg d’un mes d’anar assumint, i com, la sentència fatal d’una malaltia incurable. Dia darrere dia la profunda reflexió d’en Just sobre la nova circumstància que estava vivint desgranava verbalment amb totes les visites, un quiosc darrere l’altre, tota allò que pensava i madurava i no acabava de tenir empenta per escriure; fragments inconnexos d’una novel·la que hauria volgut escriure i no ha pogut, retalls d’una vida intensa, sentències i frases que reflectien la serena i febril activitat d’un cervell activat per mil estímuls a la frontera de la mort. La doble component cristiana i humanista, resignada i vitalista, moderada i radical, serena i revolucionària, d’un home profundament convençut que els seus ideals i la duresa quotidiana de la pràctica política en el més directe contacte amb el poble haurà de requerir en un marc de més serenor d’esperit un comentari més acurat, més objectiu; ara, però, només puc articular vagament en paraules escrites, les continuades descàrregues emocionals que intensament hem viscut molts al voltant seu i de la Maria Mercè, assistint atònits i perplexos a un exemple incomparable de fortalesa, de serenor, d’humanitat, de sentiments. Un exemple prou intens per mantenir un record viu i inesborrable, més enllà del tòpic, d’en Just amic, d’en Just company, d’en Just polític, d’en Just diputat, d’en Just regidor, d’en Just sarrianenc, d’en Just socialista, d’en Just pare, d’en Just marit, d’en Just lluitador, d’en Just i El Punt, d’en Just i tos nosaltres embarcats en una mateixa il·lusionada aventura con les profundes relacions humanes han superat les possibles diferències polítiques i han convertit el minicosmos gironí en un marc de convivència incomparable. Un teixit intens de relacions humanes, una teranyina incomparable on molts hem retrobat en l’exemple dels altres i el treball generós de tothom, la calidesa perduda, l’autèntica dimensió humana de la vida i de cada gest, de cada paraula. Més d’una vegada molts plorarem llàgrimes serenes i emocionades veient en Just a la vora del foc i al voltant de la taula amb aquell gest imperceptible de posar-se el tovalló a l’espatlla i acaronar-se suaument la barba amb un somrís obert.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 69-70)

Anuncis

1 febrer 1981 - Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt, Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

%d bloggers like this: