Joaquim Nadal i Farreras

QUIOSC D’URGÈNCIA PER A EN JUST

Punt Diari, 1 de febrer de 1981, reproduït a Quiosc, Diputació de Girona, 1981

Es fa molt difícil d’articular un discurs racional i coherent en aquests moments d’impotència, de ràbia i desesperació. Sentiments que no puc amagar malgrat que són massa contundents per a aplicar a en Just i que ell mateix desaprovaria i ha anat desmentint al llarg d’un mes d’anar assumint, i com, la sentència fatal d’una malaltia incurable. Dia darrere dia la profunda reflexió d’en Just sobre la nova circumstància que estava vivint desgranava verbalment amb totes les visites, un quiosc darrere l’altre, tota allò que pensava i madurava i no acabava de tenir empenta per escriure; fragments inconnexos d’una novel·la que hauria volgut escriure i no ha pogut, retalls d’una vida intensa, sentències i frases que reflectien la serena i febril activitat d’un cervell activat per mil estímuls a la frontera de la mort. La doble component cristiana i humanista, resignada i vitalista, moderada i radical, serena i revolucionària, d’un home profundament convençut que els seus ideals i la duresa quotidiana de la pràctica política en el més directe contacte amb el poble haurà de requerir en un marc de més serenor d’esperit un comentari més acurat, més objectiu; ara, però, només puc articular vagament en paraules escrites, les continuades descàrregues emocionals que intensament hem viscut molts al voltant seu i de la Maria Mercè, assistint atònits i perplexos a un exemple incomparable de fortalesa, de serenor, d’humanitat, de sentiments. Un exemple prou intens per mantenir un record viu i inesborrable, més enllà del tòpic, d’en Just amic, d’en Just company, d’en Just polític, d’en Just diputat, d’en Just regidor, d’en Just sarrianenc, d’en Just socialista, d’en Just pare, d’en Just marit, d’en Just lluitador, d’en Just i El Punt, d’en Just i tos nosaltres embarcats en una mateixa il·lusionada aventura con les profundes relacions humanes han superat les possibles diferències polítiques i han convertit el minicosmos gironí en un marc de convivència incomparable. Un teixit intens de relacions humanes, una teranyina incomparable on molts hem retrobat en l’exemple dels altres i el treball generós de tothom, la calidesa perduda, l’autèntica dimensió humana de la vida i de cada gest, de cada paraula. Més d’una vegada molts plorarem llàgrimes serenes i emocionades veient en Just a la vora del foc i al voltant de la taula amb aquell gest imperceptible de posar-se el tovalló a l’espatlla i acaronar-se suaument la barba amb un somrís obert.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 69-70)

Anuncis

1 febrer 1981 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt, Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , , | Comentaris tancats a QUIOSC D’URGÈNCIA PER A EN JUST

JUST. UNA INTERPEL·LACIÓ PER A TOTHOM

Presència núm. 545 

La mort d’en Just ha estat una profunda sotragada per a tota la ciutat i per a tots els medis on en Just havia desenvolupat la seva inquieta  activitat i la seva profunda capacitat de compromís. La mort d’en Just, diria fins i tot que ha trasbalsat moltes consciències, que ha despertat sensibilitats adormides, que ha estat com una fuetada de tramuntana gèlida al rostre de molts de nosaltres. L’impacte de la rapidesa del desenllaç, la brutalitat d’un diagnòstic inapel·lable, la serenor d’en Just i els seus, han esdevinguts per a tot el que en Modest Prats el dia de l’enterrament en deia una profunda interpel·lació. Tots aquells que s’han sentit empesos a escriure o a manifestar tot el que han sentit arran de la mort d’en Just, han fet públiques diverses respostes a aquesta interpel·lació. Però, tot repassant els papers d’aquests dies m’he adonat que, en la quasi obsessiva insistència en la coherència cristiana amb què en Just assumí allò inevitable, tothom ha buscat en aquesta interpel·lació una resposta basada en la mort d’en Just; en la forma de morir, d’en Just, en la intensitat dels quasi dos mesos de malaltia cruel, en allò que féu i digué a uns i altres durant aquells dies punyents.

Ara, en la perspectiva d’uns quants dies més, no massa, i des de la tribuna de Presència, penso que tots plegats hem d’esforçar-nos per a repassar, explicar i fer entendre molt més la vida d’en Just que la seva mort. No s’explica d’altra manera l’impacte profund, la majoritària solidaritat dels dies més propers a la seva mort.

Més aviat només s’explica perquè en la plenitud de la seva vitalitat, en Just va deixar arreu l’estela de la seva personalitat, de la seva sensibilitat, de les relacions humanes… en fi, del seu treball. Fixem-nos a través d’aquestes pàgines en la vida d’en Just, en la seva projecció vital, en el seu submergiment en el món, bo i assumint-ne moltes de les contradiccions, rebel·lant-se contra d’altres, vivint intensament la vida, que és el que en tot cas ens ha fet valorar tots plegat amb tristesa i dolor la seva mort.

Trobareu a les pàgines que segueixen una mostra prou contundent d’aquesta vida, d’aquest treball, d’aquest compromís. Deixeu-me, però, fer-ne un breu repàs en la mesura que el vaig conèixer.

En Just i el seu origen

En Just va assumir vitalment el seu origen no català i treballador, el condicionà, dibuixà uns quants trets de la seva personalitat, i hi afegí per damunt, com englobant-ho tot, l’assumpció perfecta de la realitat del país on ha viscut la major part de la seva vida. La profunda catalanitat d’en Just, guanyada a pols i segurament perfilada en determinats medis de Figueres i al Seminari, no impedí pas d’assumir, racionalment potser, fruit d’una elaboració conscient, meditada, posterior als moments més claus del seu procés d’integració, el seu origen. Potser trobaríem pocs exemples tan clars i políticament tan necessaris per a explicar allò que en la teoria dels partits d’esquerra sempre hem explicat i que sovint, en canvi, no ha acabat de trencar amb una realitat perillosa on ningú no s’està de dir encara que hi ha dues Catalunyes i, àdhuc, dues classes obreres. I això, fins i tot repetit al si de cada partit polític d’esquerres que no acaben de trobar el camí d’encaixar aquestes dues classes sense fractura.

En Just i el Seminari

És una etapa en què encara no el coneixia directament. Però eren uns anys que la militància cristiana meva i de tot Girona (quantes unanimitats, aleshores!) era intensa i, per tant, sense vincular-m’hi directament, jo papallonejava de tant en tant pel Seminari. En vaig tenir prou per a ensumar que en un marc justament repressiu, molt acostat en el camp de les ideologies, el Seminari era un racó de profunda vitalitat cultural, de formació intensiva, no gens repetitiva, i enormement enriquidora. Se n’haurà de parlar, i a fons, algun dia del Seminari del Dr. Estela: una mena de vaixell renaixentista de classes de llatí, de concerts d’orgue i de lectures intenses en un mar on dominaven els teòrics del “crepúsculo de las idiologías”.

Colònies i Natzaret

Encara una experiència importantíssima d’en Just que s’haurà d’explicar. Un treball intens, una vocació constant, una voluntat de servei i una experiència progressiva que dominaven els vents dels campaments de Calela del “Frente de Juventudes”.I al darrere de les colònies, Natzaret. Simplement una llar d’infants. Un crit, encara sota l’empara de l’Església, a favor de la dona treballadora, una eina essencial per a l’emancipació de la dona i de l’home. Una experiència frustrada, però una experiència pionera en el marc d’una Girona massa clerical que l’ofegà. El mantell protector de l’Església en el seu imperfecte paper subsidiari de l’Estat i del Municipi, no pogué pas resistir les seves mateixes contradiccions. Molts anys després es comença a albirar una política coherent de llars d’infants, i som tan lluny de l’òptim perfecte, que Natzaret encara es retalla com un símbol.

En Just periodista

S’haurà de parlar un dia, i en aquest número en teniu un tast prou ampli, d’en Just escriptor. Un escriptor de cap a peus, amb un bagatge enorme, una obra feta i quantitat d’idees al cap a mig fer, i una novel·la pendent i mil i un quioscs que hauríem llegit puntualment. M’agradaven tots menys quan es posava, és paraula seva, “escatològic”. Els dies que el quiosc recollia el vessant “escatològic” i ens vèiem, en Just venia a recollir maliciosament els ironies descregudes que ja endevinava només de passar el llindar de la porta del meu despatx. Però algú haurà de parlar i analitzar la precisió i la riquesa del llenguatge, l’exactitud dels adjectius, l’aixecament a categoria del racó més trivialitzat de la nostra vida, l’observació atenta i minuciosa dels paisatges, dels gestos, de les persones, dels sentiments, de la gent i de la vida. Girona donava i encara dóna per a una gran novel·la que en just volia escriure i que hauria pogut escriure. Periodista i escriptor atent, alegrava el món de la lletra impresa de la nostra ciutat, més aviat pobre i migrat.

En Just diputat

La seva vinculació a la Comissió de Sanitat de la Diputació de Girona el va, en certa manera, allunyar de l’Ajuntament, i el va apropar als problemes específics de milers de ciutadans ignorats que el frenesí de la vida trepitja i arracona. Amb quina dedicació, amb quina habilitat, amb quina tenacitat, en Just anava movent els peons d’un engranatge rovellat per a fer de la “beneficència provincial” una sanitat de país avançat. Que els seus projectes compartits per la gran part dels facultatius dels diferents centres de la Diputació no s’aturin i que la valentia dels seus plantejaments no espanti ningú. Cal una autèntica revolució en el camp de la sanitat i que en Just projectava i calculava mesuradament.

En Just President del Consell Municipal de Sarrià

D’alcalde a alcalde, d’amic a amic, amb ironies, hem anat veient avançar pel camí de la gestió eficaç el treball del Consell i les il·lusions mesurades dels qui volen la recuperació històrica però no s’hi aturen nostàlgicament i aspiren alhora a satisfer les aspiracions materials immediates d’una població que vol millorar ja la seva qualitat de vida. La presència de Just a Sarrià, ara ens n’adonarem dramàticament, atemperava les forces centrífugues i aglutinava un poble desfet per l’autovia. Un veí del Pla de l’Horta m’ho reconeixia, entristit, quan en Just ja no podia recollir vivent aquella mostra de reconeixement. Tristament, la mort ajuda a valorar la vida dels homes.

En Just ciutadà, regidor i socialista

On apareixen més lligades, més travades, les vessants de la seva activitat lluitadora i enèrgicament combativa. Dels moviments urbans, de les associacions de veïns al socialisme i d’ací a l’Ajuntament, a fer la ciutat que volíem, que volem i que voldrem. Una ciutat que es vagi depurant d’allò que té de més embrutidor el mateix creixement urbà al si de la societat capitalista. Cada racó que Girona guanya per a la col·lectivitat és una petita victòria d’en Just i dels que han treballat i treballen per a un model de ciutat on les classes populars trobin l’adient expressió de les seves aspiracions.

Encara queden mil i un racons de la vida d’en Just indestriablement units a la seva personalitat, i que es corresponen a diferents nivells de l’esfera pública o privada i familiar de la vida de les persones.

En Just, home global, es mereix unes ratlles menys fredes, més emocionalment escrites que aquesta compartimentació voluntàriament mig cartesiana de la vida pública d’en Just. Són aspectes que molts hem tractat en d’altres llocs sota la fortíssima càrrega emocional de la seva mort.

Avui, però, a les pàgines de Presència, volem fer un memorial emocionat de trenta-quatre anys d’una vida que la mort, per exemplar que fos, simplement, dramàticament, va estroncar.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 71-76)

1 febrer 1981 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , , , | Comentaris tancats a JUST. UNA INTERPEL·LACIÓ PER A TOTHOM