JAUME VICENS I LA CIUTAT DE GIRONA

Avui 

Quan pel maig de 1970 un grup de gironins preparàvem atrafegats el material per a un número especial de Presència dedicat a Jaume Vicens Vives, aquest era a la ciutat quasi un total desconegut. En aquells moments i quan ja feia deu anys del seu traspàs, aquell número monogràfic fou un important revulsiu: la recuperació per al patrimoni col·lectiu de la ciutat d’un gironí de la diàspora. Ara, passats deu anys més i en unes circumstàncies ben diferents de les de 1970, mort el general Franco, dues legislatures elegides, ajuntaments democràtics, convé de traçar sobretot amb claredat els lligams biogràfics de Jaume Vicens amb la ciutat i la incidència de la seva obra intel·lectual a l’àmbit cultural gironí.

Tot remarcant de bell antuvi, en relació amb tots els canvis produïts d’ençà de 1975, que s’ha anat realitzat a poc a poc i amb un retard considerable, allò que en l’optimisme militant de Vicens s’hauria d’haver produït molt abans. I, d’això, no n’hi pot haver cap dubte, perquè tot allò que diversos testimonis adduïen el 1970 comentant que Vicens era “un poderós despertador de consciències, un saludable alè d’optimisme” o “una força de la naturalesa destructora i creadora, complexa, ingènua, autoritària i cordial”, es materialitzava cada vegada que visitava el seu amic gironí Santiago Sobrequés, quan a l’arribada indefectiblement i sense defallença repetia sempre aquell comentari que ressonava igual el 1940, el 1945, el 1950 o a la ratlla dels 60: “Santiago, Flor, animeu-vos, ja és arribat el moment, això s’acaba, el règim cau…”. Si aquell optimisme no resulta profètic, potser sí que fou una fuetada viva en un ambient deprimit i compungit d’un món mig desballestat.

Anem, però, a comentar ràpidament els seus lligams amb Girona. Dins de la trajectòria biogràfica de Vicens es poden distingir, en aquest aspecte, diversos moments. Del 1910 al 1924, des del seu naixement fins als catorze anys, Vicens viu a Girona, on es dibuixen els primers trets de la seva acusada personalitat. Del 1930 al 1931 torna a Girona per fer el servei militar, retroba tot allò que en la vella ciutat havia estimat i conegut i n’investiga apassionadament el passat. Després, els lligams afluixen i el contacte es manté a través de les visites als amics o amb la seva valoració dels mitjans culturals i historiogràfics de Girona.

Sobre els seus primers catorze anys de vida gironina, podem dir que Vicens troba les primeres amistats intenses, que mantindrà tota la vida, descobreix la màgia d’una ciutat encantada i meravellosament aturada en el passat medieval i viu la lenta davallada familiar fins que, en plena adolescència, la mare vídua s’ha de traslladar a Barcelona i Vicens, amb el coratge i l’energia de la seva mare, s’ha de sobreposar a les dificultats i compatibilitzar el treball i la passió per l’estudi en una simbiosi que el faria, un cop encarrilat pels camins intel·lectuals, tremendament productiu des d’una òptica àdhuc empresarial.

D’aquests anys a Girona n’hi ha un testimoni excepcional, font d’anècdotes d’interès evident; el 1952 es reunia a Girona la promoció que estudià el batxillerat a l’Institut del 1921 al 1927 i editava un llibret amb un conjunt de records. Vicens hi destaca pel seu liderat, per la seva capacitat intel·lectual, per la seva abassegadora personalitat. Vicens, Sobrequés i quatre o cinc gironins més d’aquella promoció formaven la colla dels “Piels”, Jaume Vicens era “jefe nato de la banda por su corpulencia” i tenien un equip de futbol, un centre d’investigació en químiques, a cal Vicens, un castell a la Torre Gironella i una illa al Ter; tota la colla tenia pseudònims i s’atorgaven títols de la jerarquia feudal, llevat de Vicens que era príncep. No cal dir que aquest ambient, la Girona dels anys vint i el mestratge de Rafael Ballester Castell foren els primes punts de referència per a la insubornable  passió d’historiador. Per això en  la seva segona estada a Girona, a part de treballar a la farinera Encesa, Vicens resseguia els costeruts carrers de la ciutat amb els amics i recordava les velles batalles entre els “Piels “ (gironins) i els “Cirilos” (de fora de Girona), i es tancava a l’arxiu municipal per investigar pacientment la incidència a Girona de les guerres amb França al segle XVII.

Aquest material d’investigació recollit a l’albada de la República seria publicat per Vicens al volum segon dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins l’any 1947. Aquell mateix any, Vicens guanya la càtedra de Saragossa i així traça un pont entre les seves aficions universitàries i els reduïts nuclis –que quasi resistents- de la cultura gironina. A Girona havia quedat el seu amic, Santiago Sobrequés, al qual el 1960, dedicaria un emocionat acomiadament, i la col·laboració entre ambdós establia el cordó umbilical entre les noves tendències que Vicens anava incorporant i els cercles de la historiografia local. Justament per aquest motiu és de cercles reduïts, el contacte intel·lectual amb Girona es mantingué i des d’una posició de resistència es mantenia viva la flama sense solució de continuïtat de les velles generacions de la Revista de Girona i dels mateixos Jocs Florals i, amb justícia, Vicens pogué dir que s’albirava una “Nueva escuela histórica gerundense”.

La tasca de resistència mantenia els components d’aquesta escola en contacte amb Vicens, però en d’altres àmbits ciutadans era un perfecte desconegut. Però el caliu que s’havia mantingut donà peu, després de la creació del Col·legi Universitari de Girona, a un darrer mestratge pòstum. Santiago Sobrequés transmetia des d’aquí l’entusiasme encara viu de l’amic mort i desvetllava vocacions, despertava esperits, eixamplava el missatge d’una necessària cultura fora dels cenacles dels iniciats. Girona, que els darrers vint anys ha experimentat una autèntica revolució cultural, a la qual en molt bona part han contribuït els historiadors gironins que han sabut copsar la importància de la història pròpia lligada als grans corrents de la humanitat fent bones per al 1980 aquelles consignes que Vicens desgranava al Destino de 1949: “Esta es mi Gerona. La que invita a meditar sobre su glorioso pasado humano, porque al fin y al cabo, tampoco las piedras, los monumentos, los jardines recatados, el marco de verdor de la Dehesa y las delicadas tintas del valle de San Daniel me dicen gran cosa desprendidos de aquella poderosa tradición espiritual que los hizo llegar hasta nosotros tan densamente poblados de ecos. Es preciso, gerundenses, prestar atención a estas voces y combatir el folklorismo superficial, no menos nocivo que el frío museísmo que alinea las piedras en listas de catálogos y convierte las evocaciones monumentales en profusión de tópicos profanados por el abuso y la pedante cursilería”.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 17-20)