EL BIENIO PROGRESISTA Y LA CONSTITUCIÓN DE 1856

La Vanguardia. “Las Constituciones españolas” (6)

PUBLICAT A: http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1978/12/10/pagina-15/33754230/pdf.html

EL MEU DOCTOR PERICOT

Presència núm. 521

No és gens estrany que malgrat la meva dedicació a la història moderna i contemporània, vulgui evocar aquí la figura de Lluís Pericot. Quan vaig saber la notícia del seu traspàs jo era camí de Madrid i no vaig poder assistir al seu enterrament, però aquell dia un munt de records inesborrables se’m feren presents en un rapidíssim flash-back retrospectiu. I els records anaven molt enllà cap als anys de la meva infantesa, com no podia ésser d’una altra manera si tenim en compte que Pericot era “amic dels meus pares, dels meus avis i dels meus besavis”, com em feia constar en una dedicatòria d’un llibre que generosament em va oferir durant els meus anys d’estudiant universitari. Precisament la meva dedicació a la Història féu que imperceptiblement jo anés entrant en la personalitat científica i investigadora de Pericot, a partir d’una imatge absolutament planera i casolana, centrada en els records que tenia dels freqüents dinars que feia a casa meva quasi cada vegada que, per un motiu o altre, visitava Girona.

En aquests dinars, que fins que es va morir presidia patriarcalment el meu avi Farreras, em vaig familiaritzar de molt jovenet amb els entrellats del món de la Prehistòria i de l’Arqueologia a partir, és clar, de detalls i anècdotes que explicava Pericot, a tall de comentari, i que després he pogut elaborar i depurar lligant-ho al coneixement que he adquirit professionalment d’aquest món. Per això no és gens estrany que, tot fent el “conillet” amb el tovalló (cosa que ens deixava a tots el germans absolutament bocabadats), o fabricant impertèrrit “ocells de paper”, parlés d’en Miquel Oliva, d’Ullastret, del Museu de Girona, d’Empúries, d’en Bosch-Gimpera, d’en M. Almagro o amb la mateixa naturalitat de Breuil, Obermaier o Leakey. És clar que en parlava desfogant la seva prodigiosa memòria, o posant-nos al corrent d’alguna de les seves enrabiades, però com que aquests temes es barrejaven amb referències a la Costa Brava, a les pesqueres de llagosta que feien amb el meu avi, i als àpats suculents i ja irrepetibles que havien fet sovint a la Fosca, tot plegat es barrejava a la meva memòria amb un atractiu exòtic, perquè eren coses que ja no es repetirien i sovint temes als quals mai no tindria un accés directe. D’altra banda, per casa desfilaren al seu costat un bon conjunt de catedràtics als quals obligava, com en un acte litúrgic, a fer una parada gastronòmica a can Farreras, enmig d’una visita científica als jaciments prehistòrics de les nostres comarques. A través de Pericot, als meus quinze o setze anys vaig saber de primera mà detalls sobre el casament civil de Jaume Vicens davant de la Venus d’Empúries (i un casament eclesiàstic previ i de sotamà), o fil per randa l’intent, d’aprofitant una estada de Bosch-Gimpera a la Catalunya Nord, fer-lo anar a Empúries amb documentació falsa i el ple acord del Governador Civil de Girona. O, naturalment, vaig tenir la versió de Pericot sobre els problemes de relació entre l’escola de Barcelona i Martí Almagro, en relació a Empúries i el Museu Arqueològic. Són aquelles coses, aquell conjunt de records, que em fan enyorar unes bones Memòries que amb tota seguretat haurien estat saborosíssimes.

Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, vaig tenir de sempre una porta oberta a casa seva. Organitzava sovint, cada cop amb menys freqüència, uns “dinars de gironins coneguts”, que ens resultaven un oasi en els menjars de pensions o restaurants de cinc duros, i ens permetien una tertúlia que s’allargassava tota la tarda, voltats de llibres, papers i fotografies. Mai no sortíem d’aquests dinars sense alguna publicació seva sota el braç, i sempre amb l’absoluta seguretat que qualsevol problema ens seria solucionat generosament si apel·làvem a la seva mediació. En vaig tenir proves molt directes i mai davant seu no es tancaren les portes. Més endavant el vaig tenir de professor. En la seva assignatura vaig tenir una de les poques matrícules de la meva carrera; dels meus coneixements de la prehistòria no en queda gaire res, tret del vernís que precisament ell em va donar, més a fora que a dins de la classe. Però la matrícula devia premiar no solament els meus coneixements, sinó també el meu origen gironí, la nostra coneixença de molts anys i el fet que en mi Pericot veia refer-se la història de molts anys enrere, quan en un ambient totalment diferent, cap als anys 1940, passaren per les seves classes fent el mateix curs un grup de gironins en el qual hi havia la meva mare (que deixaria la prehistòria per a dedicar-se a tenir fills), en Pere de Palol, l’Enric  Mirambell, la Maria Panella, la Maria Vilar de Calonge, La Josefina Mas de Vidreres, la Josefina Corominas de Banyoles, la Carme Pibernat de Castelló d’Empúries i la Dolors Fernández de Girona.

Més endavant, acabada ja la meva llicenciatura ens veiérem sovint, puix que per voluntat seva vaig entrar a la Junta de l’Institut d’Estudis Gironins. Cada vegada que ens reuníem s’hostatjava a l’Hotel Peninsular, passejàvem pels carrers de Girona, i anàvem a dinar a Cal Ros o Can Dalmau.

La seva estimació per Girona, es feia patent a tots els seus actes,  i s’endugué un gran disgust, quan una Universitat nouvinguda, la de Bellaterra, els prenia la possibilitat sempre acaronada de fer uns estudis universitaris a Girona, tot prenent el nom de la vella i enyorada “Autònoma” dels anys trenta. M’ho contà diverses vegades, més malenconiosament que amb rancor. Finalment jo vaig anar a parar a aquella Universitat nouvinguda i mai no me’n feu retret; estava encantat que la meva carrera acadèmica anés per bon camí, em portà amb ell més d’una vegada a Madrid, i em donà proves fins a darrera hora d’una gran estimació. El cert, però, és que entre el Col·legi Universitari de Girona i la Universitat Central de Barcelona ha existit sempre un glaç impenetrable, que ha creat una considerable incomunicació entre ambdós centres.

En record i agraïment a Lluís Pericot, des de la meva responsabilitat al Col·legi Universitari de Girona, vull assumir el compromís de trencar aquest glaç, i ara que les Universitats de Catalunya marxen d’acord a través del Consell Interuniversitari Català, espero que la col·laboració amb els molts i bons gironins que treballen a totes tres Universitats catalanes ha d’ésser un objectiu inajornable. Amb ell n’havíem parlat i estic segur que li hauria plagut que les portes del CUG superessin totes les incomprensions. Jo hauria volgut encetar aquest camí amb una conferència de Lluís Pericot, la conferència de la reconciliació. Ara ja no és possible, però el camí és ben obert en homenatge públic i perenne a la seva memòria.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 63-66)