Joaquim Nadal i Farreras

CARLES RAHOLA, AL COR DE LA CIUTAT

Al·locució a la Rambla de la Llibertat de Girona el 23 d’abril de 1978, publicada a Presència núm. 514, de maig de 1978

Gironins:

Avui culmina una acció reivindicativa que iniciàrem encara no fa dos anys ben a prop d’aquí, a la Sala Fidel Aguilar. El juliol de 1976, després d’un número monogràfic a la revista Presència, l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona assumia amb un entusiasme col·lectiu poc freqüent, la responsabilitat d’una campanya de recuperació que avui acaba. Voldríem que l’Assemblea, malgrat tots els entrebancs, no defallís i continués aportant la seva col·laboració decisiva en la normalització democràtica de la vida ciutadana. Potser és el moment de refer alguns plantejaments, però aquesta aturada en el camí no hauria de significar mai la liquidació d’aquesta experiència. L’acte d’avui tanca el cercle d’una acció per recuperar un grapat d’anys de silenci aclaparador. Ara la ciutat esborra definitivament aquells anys, per a la posteritat, donant al ciutadà Carles Rahola i Llorens un lloc al cor urbà de la seva ciutat que projectarà cap al futur la seva imatge i el seu exemple.

La lentitud i densitat amb què han passat aquests dos darrers any fins avui, la culminació d’un homenatge laboriós i difícil; lamentablement, fins a darrera hora, la ciutat avara ha regatejat a Rahola la plenitud de la seva generositat i aquesta obra inacabada que avui inaugurem palesa una manca de previsió que no sabríem justificar.

D’altra banda, el pas inexorable del temps ha fet que Rosa Auguet, l’esposa de Carles Rahola, que veié l’inici de la campanya, no sigui ja entre nosaltres i no l’hagi pogut cloure. Fills, néts i besnéts recullen avui la torxa del record viu del company que ella havia servat en l’amarga intimitat dels anys més difícils. Ella pogué veure com la seva vigilància no havia estat debades i assistí al desvetllament d’una nova consciència ciutadana que honorà Rahola i en féu un ciutadà exemplar. Avui hauria vist el retorn de l’espòs a la Rambla de la Llibertat i amb els ulls i el record hauria refet un passeig qualsevol com el que la imatge fotogràfica ens ha transmès i perpetuat –a costat de la seva filla- a escassos metres d’aquí mostrant la seva humanitat i bonhomia. L’acció decidida i ferma dels artistes en una empresa col·lectiva i anònima, ha permès de trencar una llosa de silenci i aixecar una pedra de Girona que ens el recorda.

S’ha aixecat així una llosa que pesava damunt d’uns fets inconfessables i inconcebibles. Un ciutadà gironí que havia insistit en la inutilitat i injustícia de la pena de mort era condemnat i executat. El greuge fonamental seria la fidelitat al treball i a la família que l’impedí d’anar-se’n, l’honestedat a tota prova, i la fidelitat insubornable a l’ideal republicà que Rahola sempre havia mantingut i defensat. Carles, com el seu germà Darius, l’ànima de l’Autonomista i autor de la majoria dels seus editorials, a qui caldrà també recordar i fer justícia, mantingué sempre la fidelitat pacífica però combativa envers uns ideals i la mort li vingué perquè amb l’única arma de què disposava, la ploma, els havia defensat. No és el moment d’entrar en una valoració d’aquelles opcions; el que cal en aquest moment és recordar i insistir que la més elemental llibertat d’expressió, tant precàriament instal·lada encara, ha de garantir el dret a professar i defensar les idees. Que mai ningú en el futur no hagi de tornar a morir a Girona, ni a qualsevol altre indret del món, (ja sabem com n’és d’utòpic el desig) per les seves idees. Recollim aquest missatge i gravem-lo com s’ha fet en pedra al cor de la ciutat, a dins de tots els nostres cors.

Per fi, però, en aquest esclat primaveral, en un ambient de reconciliació i tolerància, podem oferir als ciutadans gironins d’avui i de demà l’exemple d’un ciutadà d’ahir. Un home d’una grans consciència cívica que havia copsat la gran importància de pertànyer activament a una comunitat ciutadana.

Hem parlat ja en diverses ocasions de la personalitat i la trajectòria personal de Carles Rahola. Recordem breument els seus dos trets més rellevants. El Rahola ciutadà i el Rahola historiador i publicista. El primer aspecte és el que hem glossat amb insistència fins ara. La seva consciència cívica es manifestava activament en tres terrenys: la pròpia feina, en la seva participació en iniciatives culturals col·lectives a les quals s’adheria amb entusiasme (l’Ateneu o els Jocs Florals, per exemple) i en la projecció ciutadana de la seva pròpia obra com a publicista. Les seves constants crides a la ciutadania, animant-la a assumir les responsabilitats col·lectives que els pertocaven, toparen sovint amb la incomprensió, l’individualisme, i les reticències del gironí mitjà, circumstàncies que la postguerra intensificà i agreujà. Ara, a l’hora de la reconstrucció col·lectiva d’un país, amb Rahola hem de cridar novament que cal deixar de banda els interessos particulars i mesquins i en un esforç de participació col·lectiva hem de voler contribuir des del marc concret de Girona a la tasca de consolidació de la democràcia, a la reconstrucció nacional i al millorament general del paí. Quan al Rahola historiador i publicista, més que una valoració concreta de la seva obra ens cal aquí recordar la profunda renovació temàtica que efectuà en el camp dels estudis gironins. És en aquesta renovació que molts dels historiadors d’ara hem reconegut el seu mestratge i hem volgut reprendre el seu eemple. Sense Rahola romandrien encara ignorats la pena de mort a Girona, la Girona napoleònic, Ferran VII i Girona, Girona i els lluitadors republicans i progressistes del segle XIX, Girona i els anys del 1868 al 1874; en fi els temes bàsics de la història política del nostre segle XIX.

Ha estat pel camí de la Història que hem començat a recuperar Carles Rahola. En els anys més difícils del franquisme, en els racons de les notes erudites començà a reaparèixer el seu nom. Més endavant , a partir dels anys seixanta, els historiadors en feren una bandera de renovació. De la seva recuperació com a historiador s’ha fet finalment el salt a la recuperació de l’home integral amb el drama personal del seu desenllaç, assumit per diversos nuclis ciutadans, explicat i recordat sense crispacions, homenatjat i finalment perpetuat aquí.

Calia aquesta normalització, no pas per tranquil·litzar consciències, sinó per fer justícia. La plena i total rehabilitació de Carles Rahola és una de les condicions bàsiques per a refer els fonaments de la convivència ciutadana i per la construcció amb vistes al futur d’una Girona progressiva, lliura, pròspera, justa i habitable. Cal que parlem també un instant el monument que s’inaugura. Rahola hi rendeix indirectament un nou servei a la ciutat, oferint un racó a escala humana, un indret petit on hom pot retrobar i apartar-se momentàniament, contemplant l’Onyar, la Rambla o el Pont de Pedra, del neguit de la vida urbana. Ens calen molts més racons com aquest on es pugui retrobar el gust per la passejada, per prendre el sol o per la contemplació passiva de la vida humana, de la vegetació o del treball de l’artista. Multipliquem aquests petits racons on en la síntesi de la pedra i la vegetació puguem retrobar la identitat d’un poble, d’una ciutat i dels seus homes. Racons com el monument que els amics de les arts dedicaren a Fidel Aguilar als jardins de la Devesa o com la font de la plaça del Marquès de Camps, un illot voltat de la voràgine bancària i automobilìstica. D’aquesta font de la plaça del Marquès de Camps al monument d’avui aquí hi ha la síntesi de la trajectòria artística d’en Paco Torres Monsó. Sé que aquesta referència personal li molestarà perquè en Torres és dels qui millor ha entès l’esperit amb què fou fundada l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona: aquell difícil objectiu de situar l’art fora dels viciats circuits comercials clàssics i portar-lo cap a la tasca col·lecctiva, i si convé també anònima, de construir un art al servei de la construcció d’una societat més justa, objectiu que el mateix Carles Rahola, com a intel·lectual, avui hauria subscrit a ulls clucs. Amb tot és d’estricta justícia aprofitar l’avinentesa per remarcar la fidelitat impagada de Paco Torres a Girona, ell que per d’altres camins hauria accedit a nivells d’altíssima gratificació personal. La seva personalitat artística forjada en l’ambient dur de Girona trobà en la mateixa ciutat la injusta ignorància que acompanyà durant anys i anys també el record de Carles Rahola. Que ara aquest record desvetlli els esperits, desperti les sensibilitats, mobilitzi totes les forces del treball i de la cultura per a la construcció d’una ciutat millor.

Per acabar permeteu-me una crida més prosaica. Girona és una ciutat bruta; Girona és, per qui no ha rebut el verí del seu estrany encís, una ciutat tremendament hostil. Fem-la entre tots més habitable; fem de Girona una ciutat a escala humana. Que l’Ajuntament assumeixi el compromís de multiplicar per tota la geografia urbana plafons adequats per a tota mena de propaganda artística, cultural, sindical i política. Que els partits, sindicats i agrupacions de tota mena respectin i avalin una ciutat neta per fora. Perquè hem dit i repetit moltes vegades que volem netejar la ciutat per dintre mantinguem-la entre tots neta per fora. Dos indrets ciutadans molt lligats a Rahola ens ajudaran a entendre el problema. Ahir observava com a la plaça de l’Hospital la columna que tímidament evoca una de les Constitucions més democràtiques vigents a Espanya, la de 1869, tema tan estimat per Rahola, era empaperada amb anuncis de l’actuació propera d’un cantant català. No profanem un dels símbols més preuats, per elemental que sigui, de la llibertat a la nostra ciutat. L’altre indret és, aquí mateix, l’antiga biblioteca municipal. Artur Vinardell, periodista, filòsof nacionalista, republicà històric empedreït la fundà amb la donació de la seva biblioteca; Vinardell l’havia concebuda com un Ateneu Popular, com un petit Partenó de la cultura gironina al costat d’aquesta àgora que és la Rambla. Respectem-ho també i fem que aquest racó des d’on el record d’en Rahola contempla la Rambla de la Llibertat, irradiï la pau, la convivència, i la tolerància que ell havia predicat amb l’exemple. Que aquest monument que avui inaugurem s’erigeixi en guaita permanent de la llibertat i s’alci condemnatori envers tots aquells que atempten contra la vida, que profanen la llibertat. El mateix missatge de Rahola és en aquest sentit ben clar i contundent:

“No us cregueu pas que la llibertat sigui com un do dels déus, vinguda del cel; la llibertat s’ha de merèixer i ha de ser conquerida dia a dia, en un aspre aprenentatge. Sols una perfecta educació ciutadana podrà fer-nos plenament lliures. La llibertat no és el repòs sinó la lluita”.

Lluitem, doncs, sense defallir per la Catalunya que volem i que Rahola hauria estimat, desitjat i treballat per assolir.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 47-52)

Anuncis

23 Abril 1978 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , | Comentaris tancats a CARLES RAHOLA, AL COR DE LA CIUTAT