Joaquim Nadal i Farreras

HOMENATGE A CARLES RAHOLA, 1881-1939

Intervenció al passeig de Cadaqués el dia 14 d’agost de 1976 dins els actes organitzats amb motiu de la inauguració de l’exposició d’homenatge a Carles Rahola i Llorens, fill de Cadaqués, publicada en el catàleg de l’exposició d’homenatge a Carles Rahola a la Fundació Joan Miró del 15 al 24 de setembre de 1976

Hi ha dos aspectes d’aquest acte que com a historiador i com a ciutadà d’aquest país ens què ens ha tocat de viure m’interessa remarcar. En primer lloc, la personalitat de Carles Rahola en totes les facetes de la seva activitat. Segonament, l’acte mateix pren una significació de la qual intentaré parlar una mica.

En la vida i l’obra de Carles Rahola podríem distingir tres dimensions que analitzaré per separat però que en ell es presentaven com és lògic d’una manera interdependent: Rahola historiador, Rahola publicista-periodista i Rahola ciutadà.

Com és fàcil d’imaginar, Rahola-historiador és l’aspecte que més a fons conec i el que per raons estrictament professionals m’ha interessat més, tot i que a nivell vital m’inclinaria per la faceta del Rahola-ciutadà. He escrit ja en diverses ocasions la meva opinió sobre l’obra d’historiador de Rahola[1]. Un simple repàs a la bibliografia ja ens situa de ple davant d’una obra que cavalca entre la història i la creació literària. En aquest sentit, l’obra històrica de Rahola tindria un atractiu formal complementari: el d’una prosa llegidora i entusiasmada que captiva amb facilitat. Aprofundint més enllà d’aquest nivell de les primeres impressions, una constatació és obligada. L’obra històrica de Rahola és la d’un historiador mitjà sense cap vinculació amb el món acadèmic. No hi trobem descobertes sensacionals, no hi trobem la minuciosa erudició dels medievalistes que li eren contemporanis. La seva vena literària el transportava massa ràpidament de la Història a la creació, de les interpretacions als sentiments personals que vessava amb generositat. No ens trobem, doncs, davant l’obra d’un gran historiador. Rahola descobreix la Història per camins indirectes i la converteix en un instrument de tota la seva filosofia vital, sense endinsar-se mai en una plena professionalització com a historiador.

Amb tot, és aquesta producció historiogràfica que he intentat de valorar objectivament la que ha exercit i exerceix un atractiu i una fascinació importants damunt les joves promocions d’historiadors. Aquest atractiu és evident en tots els llibres i articles sobre història de les comarques gironines que s’han publicat des de 1965 cap ací, i que comencen a ser ja molts. Trobem en aquest punt la gran aportació del Rahola historiador. Amb una gran intuïció, amb nas d’historiador. I és aquesta intuïció la que el portà cap a l’anàlisi d’unes parcel·les de la nostra història que entroncaven d’una manera directa amb el seu tarannà vital i que descobrien aspectes totalment inexplorats fins a la seva aportació. Per aquest camí Rahola ens donà a conèixer l’època napoleònica, la pena de mort o les vides d’aquells gironins que les esmerçaren en un tant per cent molt elevat en la lluita per a defensar o conquerir una de les coses més preuades per Rahola: la llibertat. Rahola fou en aquest sentit un precursor intuïtiu de les escoles historiogràfiques que han anat reivindicant un concepte modern de la Ciència Històrica que a nivell de l’objecte de la Història s’ha preocupat del que per dir-ho amb el títol d’un llibre recent un historiador ha batejat amb La Historia de gente sin Historia.

És per aquest camí que Rahola, lluny de la personalitat d’un Soldevila, d’un Vicens o d’un Bosch Gimpera, ha exercit malgrat tot un mestratge directe vehiculat a través sobretot de la seva obra més coneguda i alhora més lograda: La Ciutat de Girona, síntesi que trigarà anys a ser superada.

La segona faceta és la del Rahola publicista-periodista. Faceta per a mi menys coneguda però probablement la més important.. El volum d’articles catalogat per Ignasi Pèlach en la seva tesina és impressionant[2]. És difícil de descobrir, en poques paraules el sentit d’aquesta part de l’obra de Rahola. Però el que més es pot dir és que en aquesta faceta hi conflueixen tots els components de la personalitat de Rahola: els seus articles són històrics, són literaris, són filosòfics, són també evidentment polítics: d’un polític al servei de la idea republicana. Caldrà algun dia endinsar-se en tota aquesta producció i analitzar-la minuciosament perquè sovint és en aquests articles on trobem amb més facilitat coordenades vitals de Rahola perfectament explicitades a través de l’espontaneïtat de la producció periodística.

Finalment, Rahola ciutadà. Entenc per ciutadà la vivència contínua i intensa de la problemàtica i la vida del lloc-ciutat, país, nació, pàtria –on ens ha tocat de viure. Rahola era en aquest aspecte un perfecte ciutadà. Ciutadà gironí, ciutadà català. Estimava la ciutat i estimava el país, passejant-s’hi, estudiant-los, vivint-hi. Per damunt de tot els sectarismes un perfecte ciutadà com Rahola es fa estimar pel poble, per tot el poble, però pot fàcilment molestar els grups dominants, els privilegiats, les oligarquies. Sospito que és virtut comuna a tots els historiadors que entenen la seva tasca com un instrument de cultura al servei de la transformació de la societat, i Rahola això ho havia vist clarament i fins i tot ho havia explicitat en un article. Fer-se estimar pel poble i alhora fer-se incòmodes als oligarques de torn al servei de llurs propis interessos o als de l’Administració pública sotmesa a aquests interessos minoritaris. Més incòmodes, malgrat l’aparença inofensiva, que els propis polítics professionals. Carles Rahola el 1939, Santiago Sobrequés en una situació històrica ja força distinta, em semblen dos exemples ben clars i fins a un cert punt paral·lels. És, sospito, a través dels mecanismes viscerals dels reaccionaris, tant sensibles a l’escriptor conscient defensor de la justícia i de la llibertat, i evidentment en el cas que ens ocupa dels seus personals ideals de caràcter republicà, que podem explicar l’exili gironí de Bertrana, la mort violenta de Rahola.

Entrem ara en un altre punt fonamental. Rahola mateix. Rahola historiador – Rahola ciutadà. havia volgut explicar-nos La pena de mort a Girona als segles XVIII i XIX,[3] i el 1934 com a colofó a aquesta obra havia escrit que “per sentiments d’humanitat i per esperit cristià –hem de desitjar- que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món”, com tos podeu llegir en tots els quadres d’aquesta exposició.

Malauradament Rahola hagué primer de veure i després de patir, l’aixecament de nous patíbuls a “la noble i estimada Girona”. Efectivament, a Girona la Guerra Civil està emmarcada per dues morts sobradament significatives i de signe ideològic contrari. I, d’altra banda, malgrat ésser de signe contrari, igualment ignorades durant molt de temps probablement perquè en comú tenien la característica d’una gran catalanitat. Pocs mesos després d’esclatar la Guerra Civil moria de manera violenta Agustí Riera i Pau. Gironí estimat, home de dretes, havia presidit durant molts anys la Diputació de Girona, sobretot en el període de la Mancomunitat de Catalunya. Era, per entendre’ns, el Prat de la Riba de Girona. La Guerra Civil s’iniciava a Girona amb una mort absurda. Tres anys més tard, el 15 de març de 1939, moria afusellat Carles Rahola. D’una manera molt més freda i molt més cínica, és evident, com ho testimonien els aleshores estudiants de batxillerat de Girona que sense poder anar encara a L’Arc a passar l’estona, assistiren al judici i expliquen la farsa del bandejament de tots els testimonis de la defensa que la popularitat de Rahola havia permès aplegar amb un nombre crescut. Però entremig de dos noms coneguts i estimats per la gent de Girona, quantes morts i quants patíbuls entre 1936 i 1945?

Primer, quantes morts? Segons G. Jackson[4], exactament 580.000, de les quals hi havia evidentment els de la Guerra, més 20.000 “por represalias en la zona republicana”, i 200.000 “prisioneros rojos muertos por ejecución o enfermedades de 1939 a 1943”.

Quants patíbuls? 20.000 en zona republicana, ja ho hem vist. Dels 200.000 entre 1939 a 1943, exactament quants patíbuls incloent el de Rahola? Ramón Tamames[5] en una obra no massa rigorosa però útil en certs aspectes, ho explica:

“Si tomamos 7.000 como normal –muertes violentas anuales- resultaría que en el periodo 1939-1945 las muertes violentas normales habrían sido 49.000 y el resto hasta 164.642 serían las ejecuciones… la cifra final de ejecutados podríamos estimarla alrededor de 105.000, que probablemente no recoge todas, pero que son las aceptadas implícitamente por la estadística oficial”.

És aviat dit 105.000 patíbuls de 1939 a 1943. Poc imaginava Rahola que algun dia la Història de la pena de mort que ell havia circumscrit als seglex XVIII i XIX caldria continuar-la fins a ben entrat el segle XX.

És evident que la injusta mort de Rahola és un clam directe que demana de veritat que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos de la noble i estimada Girona ni arreu del món.

Deia al principi que volia també glossar la significació de l’acte. Em sembla important fer-ho malgrat que pugui allargar-me massa.

Laureà Dalmau en una carta que escriví a Girona el 8 de març de 1955 a Josep Grahit i Grau deia:

“Gairebé es pot dir que sou els enyoradissos de la nostra ciutat que manteniu el foc sagrat de la seva devoció; ací en plena ciutat l’ànima de la mateixa sembla morta. La nostra generació no ha tingut descendència, probablement per haver perdut aquell afany de personalitat amb què volíem embolcallar les seves pedres mil·lenàries. T’agraeixo l’amistosa al·lusió que em fas en la teva “Festa íntima”; jo gairebé ja no em recordo d’haver escrit mai. Ja devies veure que “Los Sitios” t’ho reproduïren, traduït, naturalment. Què hi farem!”[6]

Molts dels que sou aquí podeu reconèixer fàcilment la vostra Girona de joventut en aquestes paraules. Quan l’ús públic del català no existia, quan la ciutat era un desert cultural, quan Carles Riba amb prou feines i només en cercles reduïts i minoritaris es llegia gairebé d’amagat. quan ho desconeixíem tot de la nostra tradició cultural autèntica.

Aquesta acte d’avui és una mostra de què les coses han canviat i és una afirmació de la voluntat que segueixin canviant. Carles Rahola ha esdevingut protagonista, factor aglutinant dels desvetllament cultural de Girona. Ho ha sigut entre els historiadors, com deia al principi; junt amb els drets humans ho ha sigut per als artistes també. El manifest de l’exposició dels drets humans i aquesta exposició de Rahola[7] manifesten una voluntat de treball col·lectiu, d’incidència popular, de treball cultural rigorós, que situa els artistes a l’avantguarda en la realització pràctica d’un concepte de revitalització cultural en les comarques gironines, autènticament al servei de les classes populars, d’esquena als conceptes elitistes d’art i de cultura que ens són imposats per a perpetuar les coses tal com són. Que el record de Carles Rahoa, avui fonamental, que l’exemple de l’Assemblea Democràtica d’Artistes [8] serveixin per a marcar-nos el camí d’una autèntica transformació de la nostra societat, que no acceptem tal com ens l’han transmès.

La Fosca, 13 d’agost de 1976

  (Aquest text forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 39-45)


[1] Vegeu per exemple el meu pròleg al llibre de J. Clara i A. Jiménez: El federal Pere Caimó. Barcelona, Ed. Pòrtic, 1975, i el meu article “Joan Reglà Campistol, In Memoriam”, publicat al volum XXIII dels Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, 1973-1973.

 [2] Ignasi Pèlach i Busom: Tesi de llicenciatura llegida al Departament de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona.

[3] Carles Rahola i Llorens: La pena de mort a Girona. Segles XVIII i XIX. Girona, Impremta de la Casa d’Assistència i Ensenyament, 1934. Reedició recent dins de la col·lecció “Episodis de la Història” de Rafael Dalmau, editor, amb un epíleg de Tomàs Roig i Llop

[4] Gabriel Jackson: La República española y la guerra civil, 1931 i 1939. Apéndices. Mèxic, 1967.

[5] Ramón Tamames: La República. La era de Franco. Madrid, Alianza Universidad, 1973, p. 353.

[6] Arxiu Grahit. En dipòsit a l’Institut d’Estudis Gironins. Carpeta de correspondència de Josep Grahit i Grau. Carta de Laureà Dalmau datada a Girona el 8 de març de 1955.

[7] Exposició sobre “Els Drets Humans”. Girona, Casa de Cultura, 10-28 d’abril de 1976. Manifest en el cartes anunciador amb el títol “Els Drets Humans, ara”, on els artistes exposen un programa de treball col·lectiu i unes consideracions de caràcter general sobre línies polítiques i alternatives econòmico-socials a l’actual context capitalista. Vegeu Presència núm. 418, 17-IV-1976 i Presència núm. 419, 24-IV-1976, p. 16 i 17, amb un article de Jaume Fàbrega. Vegeu també en aquest mateix catàleg més amunt el text íntegre d’aquest manifest.

 [8] L’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona accepta els punts de l’Assemblea de Catalunya i treballa en el si de l’Assemblea Democràtica de Girona.

Anuncis

14 Agost 1976 Posted by | Homenatges, INTERVENCIONS, Llibres d'autors diversos, PUBLICACIONS | , , , | Comentaris tancats a HOMENATGE A CARLES RAHOLA, 1881-1939