RAHOLA, MESTRE D’HISTORIADORS

Presència núm. 423 

Alan Yates, professor de la Universitat de Sheffield ha escrit al pròleg de Camí de la Llum de Miquel de Palol: “La Renaixença i el catalanisme polític de les Bases de Manresa ja havien arrelat a Girona, i durant la segona dècada del segle XX la ciutat gaudia d’una certa esplendor com a centre artístic. La tertúlia formada per Palol, Carles Rahola, Xavier Montsalvatge, Prudenci Bertrana (i, a l’ombra, el “biliós i magnètic” Diego Ruiz)  importava aires nous i cosmopolites, i intentava una “Revolució Cultural” a escala local”.

El text d’Alan Yates precisa amb claredat el context en el qual hem de situar l’obra de Carles Rahola i Llorens. D’altres col·laboradors us parlen en aquest mateix número de l’obra històrica i d’altres aspectes. Jo voldria precisar com entenem en el cas concret de Rahola es historiadors gironins d’avui aquesta petita “revolució cultural” i la seva projecció cap al present i l’esdevenidor. En termes generals i abstractes ja ho he dit alguna altra vegada: “Tots els components de la nova escola històrica de Girona, tenen com a fonts remotes d’inspiració, sobretot temàtica, els col·laboradors de la vella Revista de Gerona, i com a mestre immediat Carles Rahola, o més aviat l’obra de Carles Rahola a través de la qual han entroncat amb una tradició historiogràfica que ha estat eclipsada, i no pas voluntàriament, durant molts anys.”

Intentem de precisar aquesta expressió massa general. Dos aspectes voldria remarcar: la revolució de Rahola és, a nivell de la història local, temàtica i metodològica. D’aquests dos aspectes arrenca l’atractiu captivador d’una obra que sovint és a la pràctica més de publicista que d’historiador, més d’assagista que d’erudit. En l’aspecte temàtic la renovació és ben evident: enfront d’una preocupació gairebé exclusiva per les glòries de la nostra Edat Mitjana, Rahola desenterra pel de temes que connecten fàcilment amb l’evolució ideològica dels darrers temps: la Girona francesa, Ferran VII i Girona, La pena de mort, El republicanisme de l’Empordà…, en definitiva tot el XIX proscrit de les martellades inconscients de Menéndez y Pelayo. La renovació metodològica, menys explícita, és una renovació de concepte: la Història no és un pur joc erudit. Ben al contrari, la Història s’insereix en el present d’una manera viva i dinàmica.

Deixem que el mateix Rahola s’expliqui a través d’algun paràgraf de l’article “Hores d’Arxiu”, publicat a L’Autonomista l’1 de desembre de 1922: Diu, parlant d’arxius: “Més d’una vegada vaig pensar que aquells llocs rònecs i insans devien ésser per als vells…, per als desenganyats de la vida, no per als que s’interessen per les coses del món”. Però Rahola va haver de reflexionar sobre la seva pròpia dedicació a la Història, i sobre el paper que havien dut a terme molts investigadors, i aquesta reflexió li permet d’acabar l’article dient: “Ara comprenc…, que es poden estimar amb passió els vells documents i la vida palpitant, i que, si bé subsisteix el tipus de rata d’arxiu, sols atent a esbrinar minúcies que no poden interessar ningú, hi ha també l’investigador acurat que mitjançant l’estudi d’un codi antic, pot arribar a desentranyar la psicologia d’un poble en un període determinat de la seva història i alliçonar a les noves generacions amb l’explicació d’un fet abans incomprès”. Molts estudiants d’Història subscriuen avui, més de mig segle més tard, la plena vigència d’aquestes paraules.

 I Rahola ens deixà una síntesi molt reeixida de la seva doble aportació: La Ciutat de Girona, on la Història i l’economia, i l’art, i la premsa, etc. s’entrellacen amb un objectiu de totalitat considerablement assolit.

És per això que penso que La Ciutat de Girona és la peça clau de desvetllament de l’interès per la història en les noves generacions de gironins. Rahola es constitueix en pont entre la generació que ens esmentada Alan Yates al començament i els actuals estudiants del Col·legi Universitari de Girona. Rahola ha contribuït en definitiva a cobrir un buit important. Perquè la que Vicens Vives qualificà d’escola dels “Anales” (Santiago Sobrequés, Lluís Batlle, Jaume Marquès, Pelai Negre, Joaquim Pla…) és una generació formada universitàriament en els temps de la II República o abans, quan encara es mantenien vives i renovades les brases d’aquella revolució cultural de principis de segle.

Lluís M. de Puig, Josep Clara, Ramon Alberch, Jaume Portella, Pere Cornellà, Albert Rossich, Irene de Puig, Narcís Soler, Enriqueta Pons, Ignasi Pèlach, etc. són peces d’una nova “petita revolució cultural” que s’està duent a terme a Girona, que es fonamenta en Rahola, que a través de Rahola entronca amb una tradició important i que ja ara supera en moltes de les seves aportacions la pròpia obra de Rahola.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. Pàg. 35-37)

GIRONA CIUTAT DE FANTASMES. HISTÒRIA II

Publicat al núm. 420 de Presència sota el pseudònim de J. Borrell i Berenguer