Joaquim Nadal i Farreras

JAUME VICENS, DEU ANYS DESPRÉS

Presència

L’any de la mort de Jaume Vicens i Vives, la nostra generació començava el batxillerat. Havien de passar, doncs, set anys encara, abans que no rebéssim alguna referència de la persona de Vicens, puix el desconeixíem totalment abans d’entrar a la Universitat.

Set anys són més que suficients, crec jo, per esborrar el record viu, encara que sigui d’una personalitat molt acusada. Vull dir que als grans homes normalment els sobreviu, sobretot, el record de la seva obra escrita en funció especialment de la validesa que mantinguin les seves aportacions més fonamentals. Però nosaltres en entrar a la Universitat i molt abans que caigués a les nostres mans un llibre d’en Vicens ja poguérem adonar-nos que hi havia quelcom especial que feia flotar a l’ambient el record de la personalitat de Vicens i Vives.

Desconec, desconeixia millor dit, els mecanismes pels quals al llarg dels set anys que transcorregueren des de la seva mort fins a la nostra entrada a la Universitat, es mantenia dia a dia el mite creixent de l’enyorada presència. Puc donar fe que el sol nom de Vicens tenia, per a nosaltres, en aquells primers any universitaris, la força suficient per a fer-nos plantar cara de la manera més descarada a una sèrie de fets i de problemes concrets que anaven des de la Secció d’Història de la Facultat de Filosofia i Lletres, passant per determinades maneres d’entendre la Història i acabaven, fins i tot, per determinades qüestions polítiques. Després, a poc a poc, llegint la seva obra, coneixent els seus col·laboradors, hem anat prenent consciència de tot el que representava i representa Vicens i del perquè el trobàvem a faltar des dels primers cursos de la facultat.

Des del moment en què Vicens es va incorporar a la càtedra de Barcelona va iniciar el que en podríem anomenar una “revolució metodològica” sobre la historiografia del país, seguint les directrius dels corrents francesos que ell coneixia bé (l’escola dels Annals, principalment,  en la seva etapa de M. Bloch i L. Febvre, no la d’ara). No s’aturava, però, ací, la seva tasca, ja que Vicens com a bon universitari i bon Historiador, aviat va integrar la problemàtica viva del seu país en el panorama dels seus estudis històrics. Volem dir que de seguida va imprimir als seus treballs la preocupació pels fets històrics que condicionaven la situació de Catalunya. Aquestes dues característiques de la seva personalitat, és a dir: incorporació de les tendències modernes i evolució cap a una temàtica cada cop més vinculada a uns problemes recents i transcendentals, la industrialització, per exemple, tenia per a nosaltres el valor de representar el cantó diametralment oposat a la situació que com a universitaris catalans, i com a estudiants d’Història estàvem vivint.

Expliquem-nos millor: la mort de Vicens i Vives va representar la dispersió total dels seus deixebles que per mèrits propis anaren ocupant diverses càtedres arreu d’Espanya. Així, paradoxalment, en poc temps, la Universitat de Barcelona, que en la persona de Vicens i la seva escola havia estat bressol d’una manera d’entendre la Història d’acord amb les tendències mundials més avançades, se’n veia totalment i progressivament allunyada amb la incorporació, fora d’alguna excepció notable, de quadres docents que no havien pogut o volgut assimilar aquells corrents i per tant reintroduïen a Barcelona els motlles més depassats, és a dir, tot el que Vicens havia combatut.

Així per a nosaltres va ésser, i continua essent-ho per a les noves generacions d’universitaris, motiu de total deslligament, de manca de relació i comprensió entre el professor i l’alumne. Cadascú tirava altra volta cegament pel seu cantó, uns aferrats a unes tendències caduques i anacròniques, d’altres buscant a les palpentes l’ombra del que havia estat l’escola d’en Vicens per seguir-ne les petjades amb dificultat. Tot això donava i dóna com a fruit successives generacions d’historiadors quasi frustrats lluitant entre l’aprenentatge autodidacta i el record mitificat d ela vigorosa personalitat de la Secció d’Història del temps d’en Vicens.

Cal, però, pensar que el temps no s’atura i que si n’hi ha uns que romanen immòbils en l’actitud de la qual en Vicens no els pogué treure, d’altres segueixen l’evolució ininterrompuda de la Ciència Històrica enriquida diàriament per noves aportacions.

Al marge, doncs, de la vigència i del valor de la seva obra d’investigació de la qual d’altres us parlaran, queda com a balanç enormement positiu, per a les generacions que no l’hem conegut, en primer lloc el fet innegable que va complir una missió renovadora importantíssima, i  en segon lloc, l’esperit combatiu que sempre va imprimir a la seva tasca enfront de postures reaccionàries que se li oposaven. La nostra missió específica hauria d’ésser no la d’aturar-nos en el record mitificat d’en Vicens sinó la de continuar endavant pels camins que ell ens va assenyalar i que tant han progressat des de la seva mort. Esperem també que algú emprengui la tasca de tornar a formar la Secció d’Història de la Universitat de Barcelona, un nucli actiu i conscient, preocupat primordialment per tots els problemes actuals i recents de la Ciència Històrica tal com el mateix Vicens voldria i estaria fent si encara visqués, de tal manera que quedessin bandejades totes les actituds retrògrades i desaparegués de les noves generacions la sensació que hem tingut nosaltres d'”aquest buit immens”.

 Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí .

(Aquest article forma partdel recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 13-15)

Anuncis

30 Mai 1970 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Presència | , , , , , | Comentaris tancats a JAUME VICENS, DEU ANYS DESPRÉS