Joaquim Nadal i Farreras

CATALUNYA ES CREMA

El Punt Avui

L’incendi d’Horta de Sant Joan ara fa dos anys i el de l’Alt Empordà aquest estiu ha assenyalat amb ferides profundes el sud i el nord de Catalunya. La recurrència dels incendis i sobretot la d’algun gran incendi ha aixecat totes les alertes. S’han alçat, com sempre, veus a favor d’una gestió integral, veus a favor d’una política més activa i compromesa de plantes de biomassa, a favor d’apagar a l’hivern els incendis, veus a favor de deixar fer la natura i no repoblar, veus a favor d’una silvicultura activa.

Però potser amb més força que en ocasions anteriors, aquest estiu les veus d’alarma s’han fet sentir amb altaveus més potents. Una alarma generalitzada que no avalua només els danys soferts pels incendis que ja s’han produït, sinó que posa l’èmfasi en els danys futurs.

Fa pocs dies justament vaig mantenir una conversa breu però il·lustrativa amb un gran propietari forestal de la Selva, que a les seves finques ha desenvolupat una activitat exemplar i que en bona mesura les ha reconvertit a la rendibilitat de la jardineria forestal basada més en l’exportació que el mercat local. Aquest empresari afirmava amb rotunditat que tard o d’hora cremarà tot Catalunya. De la forma que ho explicava no em semblava un auguri catastrofista, sinó l’anunci de la irreparable realitat futura. Si el paisatge forestal clenxinat per l’autopista entre la Jonquera i Figueres de nord a sud, i entre Cantallops i Capmany d’una banda, i Biure, Darnius, Boadella Pont de Molins, Llers i Albanyà de l’altra, ha sigut devastat en un espectacle dantesc, per què no ha de passar Bassegoda endins, Albera a l’est, en plenes Gavarres o en els diferents incendis que en els anys immediatament anteriors han afectat Sant Llorenç, o Montserrat, o el Bages i el Berguedà o els Ports, o parts del Pirineu?

La força del vent, la velocitat de les flames, l’alta combustibilitat del bosc i el sotabosc, les altes temperatures, la baixíssima humitat, tot van ser ingredients que es combinaven d’una forma letal i que empetitien l’esforç dantesc i generós de bombers i voluntaris i de mitjans de terra o aeris quan la tramuntana ho va permetre. Encerclar i controlar perimetralment un foc que avança linealment, i molt ràpid, no és una tasca fàcil.

Tornem a l’empresari forestal. Els aqüífers estan exhaurits perquè hi ha massa arbres al bosc. S’han de tallar i aclarir. No es pot deixar fer a la natura tota sola. S’ha de saber el que es planta i perquè es planta. S’ha de saber que més aviat anem sobrats de boscos. S’ha d’afirmar que cada camp que s’abandona és un mal bosc que neix amb riscos addicionals. S’ha de crear un marc adient per convertir en energia el sotabosc, la biomassa ha de deixar de ser una excusa per passar a ser una oportunitat i els ecologistes que volen més bosc i no volen plantes de biomassa haurien de revisar els seus paradigmes. Perquè el que és evident és que no es pot ser doctrinari de les energies renovables i alhora fonamentalista dels impediments a algunes vies de les renovables.

De la mateixa manera, la relació entre els rius i el bosc de ribera s’ha de revisar en profunditat perquè la imposició de determinades espècies, els impediments de d’altres i les dificultats per netejar els rius creen dinàmiques d’obstrucció creixent i de riscos molt elevats de taps vegetals de conseqüències imprevisibles a les avingudes. Determinats arbres a les lleres, que no es poden tallar, que moren de vells o sucumbeixen a la voracitat de tota mena d’enfiladisses parasitàries, no són simple biomassa per nodrir el terreny sinó que esdevenen barreres on s’acumulen fulles i brancam fins a formar un efecte de tapadora i ajuden a l’embassament de les aigües que desborden.

El foc i l’aigua esdevenen així, potser indestriablement, una doble causa de sinistralitat i emergència que ens obliga a revisar els nostres paradigmes culturals sobre el nostre paisatge i sobre els valors de la massa forestal que hi tenim.

Anem sobrats de boscos i d’arbres, anem mancats d’aigua, de silvicultura organitzada, d’explotacions integrals, de polítiques públiques basades en el coneixement i l’experiència dels homes del bosc i de la terra.

És evident que en l’afirmació que Catalunya es crema hi ha una alerta exagerada. Però només si ens fem el càrrec dels riscos que anem acumulant i de la passivitat excessiva que mantenim davant d’aquests riscos tindrem el compromís ferm d’alterar aquesta actitud d’exasperant espera, tot confiant que el temps i la climatologia ens resoldran tot allò que no haurem estat capaços d’abordar amb les nostres polítiques.

Quantes vegades no hem sentit com un mal averany quan algú ha plantejat què passaria si un dia es calés foc a les Gavarres i l’orientació del vent el fes del tot incontrolable entre Girona i Calonge, entre Sant Miquel i Bell-lloc. Tancar el massís, impedir el foc, vigilar activament és el mínim imprescindible. Però els pagesos, els homes del bosc i els bombers saben que amb això sol, no n’hi ha prou.

Potser ha arribat l’hora d’associar les polítiques de prevenció i extinció d’incendis forestals a les mateixes polítiques forestals i, d’aquesta manera, integrar pressupostos i articular respostes integrals que assegurin que sense massa més recursos i només amb la racionalització dels pressupostos vigents ha de ser possible optimitzar la resposta i evitar que Catalunya es cremi.

A sangs calentes sorgeixen tota mena d’iniciatives, algunes plausibles i d’altres simples ocurrències. A l’hora de la veritat només la planificació d’una acció reiterada, la dotació adequada de mitjans, la integració de les ADF a les tasques forestals preventives, la implicació dels municipis i el treball comunitari a aquestes mateixes tasques, la reiteració de tractaments adequats de la massa forestal per reduir-la i racionalitzar-la, i l’abandonament de pràctiques de resistència passiva o de pretesa naturalització, permetran definir un horitzó que, per al pas dels anys, acabi donant els fruits que ara s’intueixen llunyans pel desordre imperant.

22 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , | Comentaris tancats a CATALUNYA ES CREMA

N-II, UNA VERGONYA COMPARTIDA

Diari de Girona

Les notícies sobre el tram de Girona de l’N-II no paren. Els rius de tinta ocupen pàgines i més pàgines des de fa dècades. La qüestió de l’N-II ha sigut un element de debat a la demarcació de Girona d’arrels molt profundes. Primer per la ronda de Figueres, que va néixer petita però va arribar relativament a temps, després per la variant de Girona, que va ser objecte de polèmica incessant i de moltes ambigüitats per part de les forces polítiques gironines i no diguem per part del Ministeri d’Obres Públiques, ara Foment. Gonzalo Fernández de la Mora, Josep Borrell, Javier Sáez de Cosculluela, Rafael Arias Salgado, Francisco Álvarez Cascos, Magdalena Álvarez, José Blanco, Ana Pastor són només alguns dels noms associats a aquest immens despropòsit, que és la pitjor carta de presentació d’Espanya per a tots els que entren per la frontera del Portús.

Un cop liquidats els temes de les dues grans variants urbanes, la qüestió central va esdevenir el desdoblament de tot el trajecte amb l’objectiu d’equiparar la província de Girona a la resta de les províncies de l’Estat, que gaudien d’una xarxa d’autovies molt espectacular. Però l’N-II a Catalunya va esdevenir el fons del sac de les infraestructures de tot Espanya. Començat el  tram Fornells-Caldes i acabat, començat el Caldes-Sils i Sils-Maçanet i avortats, successivament, per problemes de projecte o empresarials tots dos, començat el Medinyà – Orriols i avortat també per la crisi econòmica, tots aquests trams començats i inacabats han obert una ferida en el territori, en el paisatge i en els sentiments i l’orgull dels gironins, d’una enorme profunditat. Però tota la indignació i tota la irritació de milers de gironins, d’alcaldes i alcaldesses, d’autoritats locals, provincials i nacionals, de centenars de milers d’usuaris, tota la llarga llista d’accidents molts mortals, no han servit per desencallar un panorama devastat i desolador. No hi ha res pitjor, no hi ha pitjor insult, que una obra començada i deixada estar.

Aquesta situació és una responsabilitat i una vergonya compartida per tots. Pels governs d’Espanya i de Catalunya, pels  ministres i els consellers, pels diputats que han exhibit múscul polític i no han aconseguit tampoc res. Ningú  no s’escapa d’una immensa vergonya col·lectiva.

També, naturalment, la meva responsabilitat. Durant la meva vida política i abans, el tema de l’N-II m’ha acompanyat sempre des de una ja molt remota carta oberta al president Suárez, que vaig publicar a Presència en els anys setanta. Després, en la meva responsabilitat d’alcalde vaig maldar per treure la carretera del centre de la ciutat. Una carretera que en la més vella tradició romana havia sigut primer la Via Augusta, pel carrer del Llop, la Força i Ciutadans, després el carrer de les Ballesteries i la Rambla, més endavant la Gran Via i la carretera de Barcelona i, finalment, el passeig de la Devesa, la ronda de Ferran Puig i la carretera de Barcelona, abans de la polèmica variant est de Girona. El resultat és opinable, però és evident que ara que s’han comptat els vehicles que passen, encara cada hora, per la carretera de Barcelona seria insuportable afegir-hi els que absorbeix la variant i el sector de l’AP-7 de nord a sud. Durant els set anys de conseller vam resoldre, a través del conveni amb Abertis, el desdoblament gratuït per l’oest de Girona i els nous accessos de Fornells i Sant Gregori, que ara s’estan construint i el de Medinyà, que no trigarà gaire. Vam empènyer com vam poder les obres del tram Fornells-Caldes fins que es van acabar, vam intentar, sense èxit, que el tram Tordera.-Maçanet amb el traçat resolt i un projecte complet de més de 400 milions d’euros fos licitat pel sistema de peatge a l’ombra, malgrat les reiterades promeses del ministre Blanco, i vam moure tots els fils necessaris per rescatar el tram Caldes-Sils, que es va licitar i adjudicar provisionalment. També vam advocar per la gratuïtat de l’AP-7 des de Girona fins a la Jonquera, mentre no es desdoblés l’N-II.

Res de tot això no s’ha fet i, ara, el ministeri ens despista amb anuncis contradictoris de devolució dels terrenys expropiats, amb afirmacions, d’abans-d’ahir mateix, de la ministra que reiterava la voluntat de desdoblar, i amb dilacions injustificables de l’adjudicació del tram Sils-Caldes, que hauria de significar el retorn d’una petita part de la carretera a la normalitat de les obres que mai no s’haurien d’haver interromput.

Assumim la nostra part de responsabilitat, exigim la de tots i totes els que s’han  omplert la boca de gestions fracassades i exigim que assumeixi la seva responsabilitat el Govern de Catalunya, pel passat i pel present i que, sobretot, assumeixi plenament les seves responsabilitats el PP i el govern del PP, que van donant llargues a un tema irrisori en termes econòmics mentre segueixen licitant i adjudicant obres de molts milions d’euros a d’altres territoris amb una demanda inferior i sense cap greuge acumulat.

En la festa de l’11 de setembre, la Nacional II de Girona és només una gota. Però la suma de gotes que han  acabat amb la paciència dels catalans potser no hi ha un cas més paradigmàtic que la contumaç resistència burocràtica i política a correspondre a les necessitats de la gent i de l’economia amb una mínima intel·ligència política.

Les vides i les consciències de la gent de les terres de Girona mereixen un respecte i reclamen màquines en les ferides obertes al territori per tancar ràpidament les cicatrius i endreçar un paisatge que forma part d’un dels pocs atractius que encara ens fa competitius en el terreny econòmic.

 

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

14 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, Diari de Girona | , , , , | Comentaris tancats a N-II, UNA VERGONYA COMPARTIDA

“ESPERO QUE LA RENOVACIÓ AL PSC SURTI BÉ, PERÒ EN TINC DUBTES”

Entrevista al Diari de Girona

Foto: Marc Martí

Joaquim Nadal.ALBERT SOLER GIRONA 

Està tan trist com Cristiano Ronaldo?

De cap de les maneres.

Com pot ser, si ell és més ric, guapo i jove que vostè?

Segurament ell deu voler coses que jo no vull.

Tanmateix, això que li han fet a vostè és el que es coneix com una “patada cap amunt”?

(Pensa un instant) Jo crec que no, però com que s’ha complicat amb una solució imperfecta, planteja dubtes.

Quan se’n va assabentar, que deixava de ser el president del grup parlamentari socialista?

El diumenge al vespre algú m’ho va dir extraoficialment. I dilluns al matí, ja de manera més oficial, en una reunió amb en Pere Navarro abans de l’executiva de la tarda.

Una reunió tensa, imagino.

En absolut. La meva reunió amb en Pere Navarro va durar cinc minuts. Era una possibilitat que jo ja tenia assumida i que ell i jo teníem parlada. Es tractava només de veure quins altres moviments es produïen.

A quins moviments es refereix?

Un d’aquests moviments, per exemple, era el d’oferir-me la vicepresidència del Parlament. I és el que s’ha complicat, perquè afectava una altra persona. I quan una decisió afecta persones, sentiments, trajectòries… les coses s’han de fer molt ben fetes.

No sembla que li hagi suposat cap sorpresa, tot plegat.

Cap sorpresa. Jo sabia que el primer secretari del PSC, si creia que havia de canviar l’estructura bàsica de la direcció del grup parlamentari, intentaria com fos fer gestos perquè ni Quim Nadal ni Miquel Iceta apareguessin com a ja amortitzats per la política.

I vol dir que ho ha aconseguit?

Finalment sortirà com sortirà, però en la intenció de Pere Navarro hi havia la voluntat clara de posar en valor les dues persones que substituïa al capdavant del grup parlamentari.

Així, potser és la premsa qui n’ha fet un gra massa d’una operació tan normal i senzilla?

Bé, són els mitjans els que administren la forma com domina l’actualitat. I l’administren en funció de la conjuntura. Si la conjuntura em converteix a mi en actualitat i d’aquí a un mes he desaparegut del tot, forma part de la normalitat mediàtica.

Poc abans de la seva substitució havia animat la gent a assistir a la manifestació de la Diada. Hi ha una relació de causa-efecte o és simple coincidència?

Estic convençut que no hi va tenir res a veure. Perquè de la mateixa manera que el meu partit ha dit que com a tal no va a la manifestació però hi ha hagut gent que en forma part que ha dit que hi anirà, es pot establir un paral·lelisme -rocambolesc si vostè vol- amb aquells que diuen que el Govern no hi va, però sí els seus membres a títol personal.

Amb això vol dir que li sembla bé o malament aquesta postura?

Simplement dic que es pot fer una similitud entre el Govern i el PSC. Ells no hi van, però sí alguns dels seus membres a títol personal.

Perquè quedi clar: es tracta d’una renovació o d’una purga?

Si la gent analitzés què representem en Miquel Iceta i jo, entendria fàcilment que no és una purga, perquè representem una llarga història dins del PSC, però amb posicions polítiques no sempre coincidents. Com per exemple pel que fa a la qüestió nacional. No és una purga, sinó una simple voluntat de renovació en la direcció del grup parlamentari, per fer-la més coincident amb la direcció del partit que va sortir del darrer congrés. Ara bé, una cosa són les intencions i l’altra són els resultats.Els resultats serà la gent qui els jutjarà, no jo.

Aquesta renovació serà un revulsiu o pot suposar tot el contrari i esclatar a la cara del partit?

(Pensa una bona estona) Prefereixo no opinar, perquè sóc part implicada. Tant de bo sortís bé. Essent una de les persones substituïdes, tinc un altíssim interès en què surti bé. En tinc alguns dubtes? Sí.

Quins?

Dubtes raonables, que són de caràcter personal i polític. Però no els puc expressar perquè he de desitjar que surti bé.

CiU, que estava passant una època políticament baixa, s’està fregant les mans gràcies a aquesta darrera operació del PSC?

Jo sé que Convergencia està considerant aquests dies com a dies que li són favorables. Per tant, segurament sí, des del seu punt de vista de l’enrenou col·lateral que s’ha produït, amb interpretacions que no són exactes, considerin que els afavoreix.

Destacats socialistes gironins -el seu germà Manel entre ells- es plantegen la possibilitat d’abandonar el PSC a causa precisament d’aquesta “renovació”. Comprèn la seva postura?

En absolut. A tots aquests els dic que el que han de fer és quedar-se i posar-se a treballar més a fons en la defensa de la seva manera d’entrendre la política i el partit. Que s’hi posin a Girona, que s’hi posin a la Federació de les comarques gironines, que s’hi posin a nivell nacional, i que se sentin més implicats que mai.

Escolti què em va respondre tot just el juny Pere Navarro a la pregunta de si Joaquim Nadal continuaria fins a final de legislatura com a president del grup parlamenari socialista: “Joaquim Nadal és avui el president, com Miquel Iceta és el portaveu, i la previsió és que segueixin així. Ara bé, en política mai se sap[…]. La intenció hi és, per això els vam nomenar, perquè fessin una tasca al capdavant del grup”.

(Riu) Bé, hauríem de dir que durant l’estiu ha fet valer el “mai se sap”.

Haurà tingut a veure en la seva substitució -i en el”mai se sap”- els que l’han acusat de ser massa tou amb el Govern al Parlament?

Jo hauria pactat moltes més coses amb el Govern de CiU. Sóc dels que crec que, atesa la situació d’emergència nacional que estem vivint, tots els pactes en temes realment importants que haguéssim pogut fer els socialistes amb Convergència, haurien anat en favor del país i de la gent.

Suposo que aquesta visió de la política el devia dur a xocar amb altres membres del partit.

Aquests que creuen que els pactes amb el Govern en una situació com l’actual són negatius, s’equivoquen i es continuaran equivocant. I els que de forma sectària creuen que els partits estan creats per barallar-se permanentment per un titular de premsa al dia, s’equivoquen també. La gent a vegades ens demana que siguem capaços d’apartar les diferències i posar-nos d’acord.

Parla dels dos grans partits catalans?

Jo sóc un gran partidari d’acords centrals, tant a Catalunya com al món municipal, entre el PSC i CiU.

Sociovergència, per tant?

No, això no és la sociovergència. No parlo d’un conjunt d’acords a què arriba la cúpula en una coincidència d’interessos dels dos partis. Em refereixo a mantenir les discrepàncies, continuar fent oposició, amb tants enfrontaments verbals i dialèctics com calgui, però aparcant les diferències i dient: en això, en això i en això, que és transcendental per al futur del país, ens posem d’acord. No ens podríem perdonar que en un futur se’ns fes culpables d’haver-nos estat barallant per la cadira sense haver-nos preocupat del que afecta la gent.

Com per exemple aquest projecte que ha de substituir Eurovegas?

(Riu) Si la carambola anunciada s’acaba convertint en realitat, serà positiva: falla Eurovegas, que part de la societat considerava contrari al model turístic, i de passada deixa de posar-se en risc un entorn natural al Llobregat. I després es troben uns inversors per construir en uns terrenys ja urbanitzats i qualificats a prop del gran resort turístic de la Costa Daurda. És una bona operació per a Tarragona, per al país… i per a “la Caixa”. L’únic que falla en la carambola és que el Govern no hagi pensat res per potenciar també l’oferta turística al nord de Barcelona.

Hi ha hagut dirigents del PSC que fan seguidisme dels independentistes?

El PSC ha dit de moltes maneres diferents que no és un partit independentista. Ara bé, molts dirigents socialistes s’han adonat que el conjunt de la societat catalana, des de la sentència contra l’Estatut, ha basculat cap a posicions independentistes. I en un intent de resituar el PSC, perquè no sembli que hem quedat fora del mapa, sí que és possible que alguns facin seguidisme de l’independentisme. Però crec que el gruix principal ho han fet per evidenciar que hem entès que la societat catalana en el seu conjunt s’ha mogut.

No s’hauria de moure el partit com a tal, més cap al nacionalisme o més cap a l’esquerra?

Crec que no. Hem viscut justament la permanent esquizofrència entre els que volien molta més esquerra i molta menys nació i els que volien molta més nació i molta menys esquerra. No. No existeix contradicció entre l’agenda social i l’agenda nacional. El nacional és el millor marc on es pot desenvolupar l’agenda social d’esquerres d’un partit d’esquerres. El marc és la nació i la identitat, i el contingut són les polítiques pel benestar de la gent.

Ha onejat mai una estelada?

No, jo voldria veure tots els catalans darrere la senyera, no pas només uns quants catalans darrere l’estelada.

Què canviarà si dimarts hi ha dos milions de persones manifestant-se a Barcelona?

Amb la força del que hagi passat dimarts, Artur Mas i Rajoy han de ser capaços en la seva trobada del dia 20 d’establir un diàleg que respongui a les queixes dels ciutadans que es consideren maltractats. Si un o altre no són prou intel·ligents per donar resposta al clam del carrer que diu “feu el favor de no continuar rascant-nos la butxaca, sigueu justos amb Catalunya”, s’anirà trencant el pacte constitucional de l’Estat, que ja està molt a les acaballes.En 34 anys, les classes dirigents haurien liquidat el capital polític de la transició i el pacte entre Catalunya, Euskadi, Galícia i Espanya.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.

9 Setembre 2012 Posted by | Diari de Girona, Premsa escrita | , , , , | Comentaris tancats a “ESPERO QUE LA RENOVACIÓ AL PSC SURTI BÉ, PERÒ EN TINC DUBTES”

“REIVINDICO LA POLÍTICA QUE JO VAIG APRENDRE AL LABORATORI DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA”

Entrevista al programa “Hora L”, de la Cadena Ser, amb Frederic Vincent

Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.

9 Setembre 2012 Posted by | Ràdio, SER | , , | Comentaris tancats a “REIVINDICO LA POLÍTICA QUE JO VAIG APRENDRE AL LABORATORI DE L’AJUNTAMENT DE GIRONA”

LA TEMPERATURA NACIONAL

El Punt Avui

Com més s’acosta la Diada més creix l’efervescència reivindicativa i sobiranista. Fins i tot en un gest calculat, els membres del Govern de Catalunya han anat dosificant la seva reflexió, la seva aportació i la seva presència. Uns seguint el fil dels convocants han recalcat sense embuts la importància d’un Estat propi o, precisant més, un Estat per la llengua i per la cultura. D’altres han volgut establir un punt mig que faci prevaldre, per damunt de l’horitzó sobiranista, la sobirania econòmica concretada en el pacte fiscal. I uns altres, potser els de més instint polític, han recalcat que la Diada ha de ser una jornada d’horitzons amplis, d’integració màxima, d’unitat d’acció, de suma de sensibilitats. En definitiva, aquests darrers s’han posicionat a favor d’un front nacional ampli. Jo sóc més aviat d’aquests. Dels que no voldria fer de l’eix nacional un factor de divisió, de fractura social. Dels que pensem que la nació es modula cada dia amb les aportacions diverses i múltiples de tota la gent, amb fets tangibles, amb un reconeixement pragmàtic dels fets més rellevants de la nostra identitat en el terreny cultural i lingüístic. I, sobretot, dels que creiem que la nació s’ha de concretar en un model social en el qual prevalguin valors democràtics bàsics i principis fonamentals al voltant de la llibertat i la igualtat entre les persones.

I no som pas dels que establim barems de catalanitat, posem fronteres d’adhesió, ens emboliquem amb la bandera, brandem estels al cel i deixem que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.

Algunes veus emparades en títols internacionals han volgut postular una idea sui generis segons la qual la peripècia sobiranista de CiU, l’opció estatalista de la burgesia catalana, amb permís, esclar, del front sobiranista unitari que propugna ERC, tindria el camí net gràcies al PSC. Aquest partit hauria renunciat a partir la societat catalana i a confrontar dos models: el de l’eix nacional efervescent i el de l’eix social obrer i de matriu lingüística castellana. Segons aquesta tesi, la partició de la societat hauria produït una autèntica lluita de classes, entre la burgesia i les classes populars, i aquestes darreres, encarnades en el PSC, haurien posat fre a les apetències sobiranistes d’una burgesia que aspiraria a les estructures estatals, quan els estats convencionals estan entonant el cant del cigne a tot el món i sobretot a Europa.

Però resulta, esclar, que les coses no són tan simples i que la simplificació no encaixa en el contrast amb la realitat. L’electorat socialista clàssic ha evolucionat, primer en un procés exemplar cap a una millora social evident i enfortint i ampliant un coixí de classes mitjanes que és el que la crisi ha posat en risc. I, en segon lloc, les arrels més profundes del socialisme clàssic simplement estan en vies de retrocés per un mer imperatiu biològic. Moren els històrics, de pedra picada, i es diversifiquen i amplien horitzons les noves generacions. El vell concepte de la classe obrera ha sofert, també, la seva evolució. Han tancat moltes de les grans fàbriques del teixit industrial clàssic català i han sorgit noves indústries i serveis que han demostrat la clara capacitat d’adaptació i transformació de l’economia catalana, més internacional que mai i amb voluntat de ser més competitiva que mai, tot i que no sempre ha reeixit en aquest objectiu.

Precisament el PSC ha aconseguit aglutinar majories àmplies on ha sigut capaç d’integrar i de formular indestriablement un model nacional i social d’esquerres i progressista. I si aquesta és l’evolució de la societat catalana, la confrontació partidària serà efectiva i clarificadora justament quan, per la força dels fets, l’eix nacional hagi passat a un segon pla i les efervescències de la novetat s’hagin reduït al pòsit concret que queda un cop es desfà la bromera.

Aquest estiu mateix hem viscut uns fets significatius amb relació a aquestes qüestions. L’homenatge de la Universitat Catalana d’Estiu a Pasqual Maragall té a veure amb les polítiques i el model social del catalanisme progressista i interclassista. La mateixa UCE, o els projectes de la Bressola, o determinats projectes territorials, tenen alhora una càrrega nacional i social que només la miopia antisocialista ha impedit de veure fins ara. Ja sé que potser en el terreny de la significació aquests exemples són de caràcter massa simbòlic, però no deixa de ser significatiu que aquells que avui donen per suposat i per fet el seu pedigree nacional hagin abandonat i no hagin impulsat aquests elements significatius de la nostra realitat cultural.

Resultaria, doncs, que per raó de contradicció, aquells partits que com el PSC veuen negada la seva condició de partits nacionals haurien contribuït, des del camp de les polítiques concretes, més netament al reforçament de la realitat nacional que aquells que reclamant-se’n permanentment haurien fet prevaldre, més d’una vegada, els seus interessos sectorials i de classe per damunt dels interessos nacionals. Vull dir que més d’un cop haurien treballat més directament per a lobbies d’interessos que per a la realitat nacional que diuen certament defensar, com sovint fan.

Esclar que per altra banda, la timidesa o l’ambigüitat del PSC en aquests temes ha propiciat sovint aquesta fàcil desqualificació, que no s’hauria produït si s’hagués tingut una posició clara i inequívoca en els grans temes de l’agenda de l’autogovern, si s’hagués mantingut a ratlla la subsidiarietat respecte de la política espanyola i si s’hagués insistit clarament a posar al costat del crèdit del PSC una manera determinada d’entendre la nació. La nació dels joves, dels malalts, de la seguretat, de la mobilitat, de l’educació, de l’emprenedoria, de la justícia i l’equitat. La nació, en definitiva, dels que saben que les nacions no neixen caigudes del cel, sinó que es fan i es desfan cada dia, amb la construcció d’un model social que integri les persones i totes les seves sensibilitats.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

8 Setembre 2012 Posted by | ARTICLES D'OPINIÓ, El Punt Avui | , , | Comentaris tancats a LA TEMPERATURA NACIONAL

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 64 other followers